Quan en Sergi Llongueras va començar a ‘pujar coses’ amb la bicicleta als 12 anys, poc s’imaginava que una dècada després acabaria sent la seva dedicació professional. A principis de novembre, el jove biker d’Òrrius va proclamar-se campió mundial de bici trial, una fita que arribava, a més, després de més de dos anys arrossegant una lesió important. Amb la medalla d’or al coll, Llongueras té clar que continuarà treballant per penjar-se’n més.
Què se sent, en ser campió mundial?
És bastant difícil de descriure. És la sensació d'haver complert un somni que fa molts anys que persegueixo i pel qual treballo. Sents molta satisfacció i et treus un pes de sobre. Quan estàs fent la teva carrera esportiva no saps mai quan arribaràs a aconseguir una cosa així. Per a qualsevol ciclista, i sobretot de trial, la màxima aspiració és guanyar un mundial.
I ara que ja en tens un, vas a per més?
Sí, jo amb el que més gaudeixo és amb això i haver guanyat el mundial no és un 'ja ho he aconseguit, ja està'. Al contrari, encara em dona més motivació per continuar pujant el nivell d'aquest esport, promocionar-lo, fer-lo més conegut i seguir millorant com a esportista i com a persona.
El mundial arriba després d'un moment de salut complicat.
Em vaig lesionar el 2016. El 2017 em van operar i vaig estat tot l'any de recuperació, i el 2018 vaig poder fer tot l'any bé, que és quan vaig quedar subcampió del món. Aleshores, l'objectiu del 2019 era quedar campió. Però tot el 2018 havia tingut molèsties de la lesió, i a principis del 2019 els metges em van dir que m'havien de tornar a operar per acabar-me de curar. Ja no vaig veure tan clar poder fer un bon any. Però em vaig operar perquè el primer és la salut. Ha estat molt dur, ja que no ha estat només operar-me, recuperar-me i anar bé. El meu cas no era molt comú i no sabien ben bé quant de temps estaria per recuperar-me. Primer em van dir dues setmanes, després un mes més... I això mentalment és molt dur perquè no pots planejar la temporada.
I quan vas realment començar a preparar-te pel mundial?
A l'abril vaig començar, però em notava fatal. Sabia que havia de treballar moltíssim. Tot l'any he estat lluitant contra la lesió i vaig seguir tenint molèsties fins un mes abans del mundial. Ha sigut justíssim. L'últim més vaig veure que començava a tenir el nivell i podia arribar. A l'Europeu, tres setmanes abans del Mundial, va ser la primera competició on em vaig notar bé, i vaig quedar tercer.
Haver passat per tot això dona encara més satisfacció?
Aquest any ha estat molt especial, perquè a part de la lesió també m'han passat bastantes coses. Al Campionat d'Espanya vaig tenir una caiguda d'esquena bastant dolenta, a l'estiu, amb un amic, vam anar a visitar un glacial als Dolomites i ens va explotar una bomba de la I Guerra Mundial... M'han passat moltes coses, i acabar-lo així és molt satisfactori.
Com vas entrar en aquest esport?
Jo abans feia futbol, però el meu tiet, que havia fet trial, em va fer una bici de trial als 5 anys. Tot i que jo no sabia què era exactament i la tenia per anar pel poble i ja està. Més tard, quan tenia 12 anys, va venir un senyor d'Argentona a l'escola d'Òrrius a fer-nos cursets de tècnica de bici amb cons i equilibris a les hores d'educació física. Va veure que a mi i als meus amics se'ns donava bastant bé i va decidir fer una extraescolar de mountain bike. Era un circuit per només donar voltes i ens vam acabar avorrint, i com que un amic i jo teníem bici de trial vam posar-nos a provar amb quatre palets de fusta.
I ja et va agradar més...
Al cap d'uns mesos vam anar a provar en una competició, on vaig participar en la categoria més baixa perquè era molt dolent, però vaig guanyar i em va agradar. Vaig estar un any combinant futbol i trial, i després em vaig dedicar només al trial, que m'agradava molt més.
Ara vius totalment pel trial?
Per estar al màxim nivell, t'hi has de dedicar gairebé al 100% perquè es necessiten moltíssimes hores. Ara mateix estic guanyant diners d'això i és com la meva feina a temps complet. Jo faig un 90% de trial i un 10% d'estudis. Estic estudiant enginyeria mecànica, no només perquè vulgui tenir sortides quan acabi la carrera esportiva, sinó perquè com a persona també és una cosa que vull fer. Però ara per exemple estic fent només una assignatura, estic anant molt més lent.
Què és el que més t'atrau d'aquest esport?
El primer que em va enganxar és que un cop comences a progressar i ets constant, no deixes de millorar. Això t'omple molt. És molt divertit perquè pots fer qualsevol cosa i a qualsevol lloc, sempre pots estar pujant coses. Pots fer qualsevol cosa amb la bici, i això em va cridar molt l’atenció. Al futbol hi ha moltes normes, t'has de cenyir molt a l'equip. Al trial a la competició hi ha normes, però a l'entrenament pots fer el que vulguis. I quan he anat creixent, m'he adonat que en ser un esport individual i ser tu contra l'obstacle, et dona molt creixement personal i mental. M'enganxa el creixement constant que em dona.
Però també té un punt de perillositat, no?
Sí, ho és, però mentre aprens a fer l'esport també aprens a caure. Si una persona de sobte veu el que fem pensarà: 'aquest paio es matarà'. Però realment ho tenim molt més controlat del que sembla, perquè hi ha molt d'entrenament darrere.
Has tingut algun referent amb qui emmirallar-te?
L'esport no era molt conegut quan vaig començar, però un cop entraves i anaves a les competicions, de seguida veies qui era el que tenia nivell. El meu referent va ser en Dani Comas, que va ser diverses vegades campió del món i era el referent aquí a Catalunya quan jo vaig començar. Ara s'ha retirat i ha fundat una marca, i és la que m'esponsoritza. No havíem arribat a ser rivals, però ara treballem junts.
