Malgrat que la gran envergadura de les obres de rehabilitació realitzades a les dependències del Centre Catòlic van hipotecar l’ús del teatre de la Sala Cabanyes durant els primers mesos de l’actual temporada i fins i tot van retardar l’inici de les representacions dels seus emblemàtics Pastorets, l’entitat no va estar perdent el temps. No. Va aprofitar d’altres locals per continuar la seva dinàmica associativa i artística i assajar-hi dos espectacles musicals de pes. Una estratègia eficaç per mobilitzar un bon nombre d’efectius i per garantir dos plats forts que són claus per rematar el curs amb bona nota.
El primer ha estat ‘Billy Elliot’, que ja ha complert l’objectiu. I ho ha fet de primera: amb la implicació de més de cent persones, entre intèrprets, creatius i tècnics, ha aconseguit un resultat d’una qualitat considerable i ha captivat els gairebé quatre milers d’espectadors que han omplert les funcions inicialment programades i les dues que s’han hagut de prorrogar.
Basat en una pel·lícula britànica de l’any 2000, ‘Billy Elliot’ és un dels grans títols del teatre musical contemporani. Estrenat a Londres el 2005 amb música d’Elton John, situa l’acció a l’Anglaterra de les dures mesures neoliberals de Margaret Thatcher i narra les peripècies d’un noi, fill petit i sense mare d’una família de minaires, que vol ser ballarí. Viu en un poble de classe obrera on les mines signifiquen el pa de tothom, per això hi ha una llarga lluita contra el seu desmantellament. En aquest context la vocació del noi, que s’acabarà acomplint, fa aflorar prejudicis sobre la condició masculina.
Direcció insòlita, maneres habituals
Al capdavant del muntatge que n’ha fet Sala Cabanyes s’hi ha posat Pere Vàzquez, un dels directors més solvents de la casa, expert en espectacles de format petit i proper en què el matís compta més que el traç gruixut. Encara que inexpert en mogudes com les que implica un musical de multituds, l’ajut oportú de Heidi Consegal a la direcció coreogràfica i de Laura Martínez a la de les parts cantades, li ha permès superar les servituds de mimesi que el gènere sempre comporta i encaixar un bon treball coral que fa que tot l’elenc executi els números de ball, els cants sobre melodies pregravades i els diàlegs del llibret amb suficient destresa per aconseguir un balanç positiu, que no és menor en les facetes tècniques.
Inqüestionablement, l’exercici satisfactori que ha significat ‘Billy Elliot’ és fruit d’una suma sustentada en moltes aportacions, tant personals com grupals. Però no es pot negligir la influència del substrat centenari atresorat per Sala Cabanyes, almenys en tres aspectes. Un és l’habitud a saber combinar des de sempre escena i música, siguin les antigues sarsueles, els popurris de certes èpoques o l’emulació més recent de peces consagrades per Broadway o el West End. Un altre és la pràctica a desempallegar-se bé quan es tracta de representacions amb molta gent a l’escenari i donar joc, com en aquesta ocasió, a un ventall intergeneracional d’efectius, tant en rols destacats com de figurants. I el tercer és la intenció formativa i la cura a facilitar papers escaients als més joves del seu abundós planter d’actors i actrius. El d’ara també n’és un bon exponent, perquè l’encís principal de cada funció ha estat la desimboltura i la gràcia amb què han assumit les seves actuacions els tres vailets que s’alternaven en dos dels personatges infantils que són centrals: Quim Font, Joan García i Josep Pons. Memorables.
Amb aquest precedent, per la Fira, d’aquí a no res, Sala Cabanyes ja té a punt ‘Els Miserables’, que serà un nou èxit i una altra avinentesa per a fer calaix. Merescudament.
