No és la primera vegada que es parla del graffiti com una expressió artística incompresa. I no vol ser aquesta reivindicació el motiu del text. El que passa és que igual que els músics busquen i reclamen locals on desenvolupar el seu art o els pintors treballen als seus estudis, resulta que als graffiters els fan falta parets, espai públic, espai de carrer. I no n’hi ha o no se’ls hi proporcionen. Per això va néixer l’Associació d’Artistes Urbans del Maresme.
La idea d’una associació que reunís als aficionats als graffitis de la ciutat va néixer arran d’un taller organitzat pel Sidral, del departament de Joventut de l’Ajuntament de Mataró. La gent que aquell dia va anar a Sant Simó van veure-hi confluir les seves inquietuds. Associar-se era una bona opció per unir esforços en pro d’una interlocució única amb l’Ajuntament. El graffiti necessita de parets, de llicència, de permisos perquè és una feina costosa, d’hores de feina. No confondre amb l’energumen que firma amb el seu nom al mobiliari urbà és un primer punt que per sort ja ha fet quasi tothom.
Els membres d’Artistes Urbans del Maresme necessitaven permisos per pintar murals en parets. Per això es van associar fa un any i mig, però la cosa no ha canviat mai ja que tot i una fluïda relació amb l’administració local res va fructificar massa. “És cert que tenim un local cedit però no ens han cedit cap mur. La nostra activitat pot anar més enllà ja que hem fet exposicions i participat en activitats però veiem com les traves burocràtiques ens impedeixen desenvolupar amb normalitat les nostres accions” explica Jordi Zaragoza, membre de AUM.
Problema burocràtic
El cert és que hi ha força gent que demana parets per fer murals, sense anar més lluny fent una passejada per la ciutat hom pot veure’n de variats, des de pintats per associacions polítiques fins algun de més artístic, però el problema sorgeix, segons explica Zaragoza, perquè l’Ajuntament no es posa d’acord amb quin departament ha d’autoritzar la pintada. “Si PUMSA, si urbanisme, si llicències, davant nostre ni ells mateixos s’aclareixen i això redueix la nostra capacitat. Seguim em positiu i per exemple farem un curset a l’estiu o preparem exhibicions però sense permisos no hi ha normalitat ni regularitat en el nostre art” argumenta el graffiter.
El problema de la percepció social del graffiti ha minvat molt. La pedagogia en aquest sentit ha fet força feina i per això ja no es troba, aquest art de carrer, enmig de la incomprensió. “La gent veu que t’hi esforces, s’interessa pel que fas i en molts casos li agrada. Fa falta conèixer més el fenomen i els problemes d’expressió que tenim en aquesta disciplina però el progrés és bo” raona Zaragoza.
Jordi Zaragoza és, juntament amb altres artistes com Mateo Lara, un dels més apreciats dels carrers mataronins, el nucli dur d’AUM. Les seves qualitats són pal·leses i, segons expliquen, també ho és la desassistència. Una clarificació del sistema, o potser que amb un cop de timó fos el Patronat Municipal de Cultura qui s’ocupés d’aquest col·lectiu, podrien ser opcions vàlides. El que és patent, però, de moment és que el dret a l’expressió artísitca se’ls nega i els obliga a associar-se. Associar-se per poder trobar la normalitat, per fer més força i per créixer. Els interessats ja ho saben, Artistes Urbans de Mataró, les parets ja arribaran.
