Un homenatge a la dona dels anys 20, una reivindicació a la presa de decisions lliures, una lluita per l’amor, un relat de les trames familiars i un record al cinema mataroní. Molts elements barrejats en una novel·la històrica, però amb ficció, que el lector no diferenciarà, però que la mataronina Care Santos explica en el seu nou volum: “Diamant Blau”.
És més fàcil parlar de la teva família que d’una de fictícia?
No. Tot al contrari. Se’m fa molt difícil parlar de la meva. En aquesta novel·la hi ha hagut moments que no l’he escrit, que l’he patit. Fins i tot vaig pensar que no me’n sortiria, que era molt difícil trobar l’equilibri entre explicar les coses que volia explicar de la meva família i no caure en el relat de les batalletes familiars de sobretaula de Nadal. Allò que jo tenia entre les mans era literatura i no volia que fossin persones sinó personatges.
Qui de la teva família ja ha llegit “Diamant Blau”?
La meva mare i cosins. Tots descendents directes de la protagonista.
Què t’han dit?
De moment molta emoció per part de tothom. M’han transmès una mica de confusió per saber allà on acaba la realitat i comença la ficció. Això, ara mateix, els crida molt l’atenció, però com a tots els lectors. És igual que parli de la meva família o d’Alfons XIII, sempre barrejo les dades reals amb la ficció. Una cosa més emocionant encara és que els meus familiars reconeixen a la novel·la persones que ells van conèixer i jo no. És molt interessant com la recreació novel·lística els sembla fidel a la realitat que ells recorden.
Quin tant per cent de realitat i ficció trobem?
No t’ho sé dir. Però podria ser un 50-50 o fins i tot en aquest cas podria ser més: un 60% veritat i un 40% ficció.
Has trigat molt a elaborar-la?
Sí. Sóc una autora de ‘planning’ previ, d’esquema. Quan m’assec a escriure, ja sé tot el que faré i tinc un esquema molt detallat i delimitat i, per descomptat, sé el final i sé on hi ha els punts de més emotivitat. En aquest cas no ho tenia tant clar. Per exemple, el primer capítol que vaig escriure està ben endavant de la segona part de la novel·la. És una novel·la que, al contrari d’altres que he escrit, l’he refet, l’he canviat i l’he desordenat i tornat a ordenar moltes vegades.
Com era ella?
Ella havia estat una nena burgesa, filla d’un empresari molt ric mataroní. S’havia criat dins d’una societat benestant que l’encaminava a casar-se amb un noi que ja li havien triat, que anava per notari. Però es va enamorar del més pobre que coneixia, és a dir, de la pitjor possibilitat. Tot i els entrebancs li va sortir bé.
A la història, a més de la teva àvia, a qui més has necessitat per conèixer-la?
He fet un exercici de documentació de la memòria. He anat parent per parent a tots els que quedaven vius i podien recordar aquesta història. Conec la història, fins i tot des de la memòria documental, amb el document del casament dels avis. Un casament que es va fer en secret perquè la meva àvia havia marxat de casa, va ser un drama.
Per tant, és un homenatge a la teva àvia.
La raó principal per la qual l’he escrita és la meva àvia, sí. Després, quan vaig començar a buscar la història, no només em vaig quedar amb ella. De fet, la història que explico de la meva àvia, ella arriba fins als 24 anys, no surt més enllà. La resta de la història ja l’escriuré. Però sí, és un homenatge a la meva àvia i a Mataró.
Paper reivindicatiu de la dona i classes socials baixes lluitadores.
L’evolució de la dona en tot el segle XIX, i ja entrat el segle XX, és tan gran que val la pena explicar-la. Ja porto algunes novel·les explicant-ho però, a més, cal dir que les dones de la meva família m’hi porten, són molt fortes. Potser escric de dones fortes perquè només he vist dones fortes.
La relació entre la protagonista, Teresa Pujolà, i la seva mare també era forta.
La relació de la seva mare amb qualsevol persona vivent era terrible. Aquesta besàvia meva, la Margarida, és un súper personatge. Era una dona molt difícil, molt rígida, molt egoista, molt ambiciosa i tenia una relació catastròfica amb tothom qui se li posava per davant. Ella havia fet uns plans per a la seva filla, que la filla va decidir que no seguiria, i això va ser un xoc de trens directe.
Un mataroní què hi pot reconèixer?
Doncs per exemple la història de la Plaça de Cuba, que en aquell moment era un lloc llunyíssim del centre. Primer aquesta zona es va buidar perquè eren hortes i després es va començar a parlar del mercat de parades de fusta que es posava a la plaça de sorra. De la primera Mataró industrial que estava al carrer del Prat, també se’n parla. De quan algunes indústries se’n van anar a una zona que els hi resultés millor per a elles, perquè hi havia aigua, etc.
Per què “Diamant Blau”?
El diamant blau és un ocell que apareix en tota la trama. Les cobertes del llibre també el porten. Hi ha una col·lecció d’ocells exòtics important a tota la trama que té el pare de la Teresa. Aquesta col·lecció d’ocells té una peça que, per a ell és la més estimada. És un diamant blau amb misteri i un misteri important.
Hi ha molts misteris en aquesta novel·la?
Sí. Molts. I s’han d’anar desvetllant fins al final.
Ja has parlat amb alguns dels lectors. Què t’han dit?
Sí que començo a tenir feedback dels lectors, i no només això, sinó que em penso que ja tinc el primer club de lectura programat, així que els lectors són molt treballadors. Veig que agrada, que agrada molt.
S’espera, com en altres llibres, que es tradueixi a altres idiomes?
Hi estem treballant. Sé que ja hi ha algun editor estranger interessat. Molts dels editors estrangers ja són editors meus i ja m’han publicat, a vegades, més de dues novel·les.
Vas presentar el llibre a Dòria però no va ser convencional. Per què no t’agraden les presentacions de llibres?
Les odio profundament. Jo en faig molt poques perquè m’esgota aquesta vida pública. “Desig de xocolata” la vaig presentar molt perquè vaig creure que tenia sentit, perquè a tot arreu on anava, hi trobava molta gent. Ara bé, una presentació com s’acostuma a fer amb un senyor que presenta, que diu que la novel·la és boníssima perquè se l’ha llegit per compromís... Tot plegat queda molt horrorós. Prefereixo escoltar l’autor llegint el seu propi llibre, és el que m’agrada fer.
A Mataró tens molts fans.
Sí, m’estimen molt i jo a ells. Em sento molt afortunada, perquè això que t’estimin a casa no sempre passa. Em sento molt ben tractada a Mataró.
Tindrem més novel·les mataronines de Care Santos?
Sí. Aquesta història tindrà una continuació o una segona part. Hi ha moltes històries que m’han quedat per explicar. Hi haurà una part d’aquestes històries que serà mataronina i una gran part que no. Precisament un dels personatges que vull desenvolupar és de Tarragona.
Tens més projectes entre mans?
Cada dos anys una novel·la d’aquestes característiques. Impossible fer-ho en menys temps. El pròxim Sant Jordi, segurament, ja estaré escrivint alguna altra cosa de la qual ja en tinc algunes idees. Tinc un parell de coses al cap: una és una història d’aquestes característiques enfocada en alguns personatges que a Diamant Blau ja tenien aparició però que no s’han desenvolupat i per l’altra tinc ganes de fer una cosa absolutament diferent, contemporània. Sens dubte el pròxim Sant Jordi serà amb aquest llibre, Diamant Blau, per tant per a mi serà un Sant Jordi de color blau.
