Un sant amb espasa per espantar pirates

El 1611 s’inaugura l’Ermita de Sant Simó per protegir la vila de Mataró

  • Eloi Sivilla // Fotos: Anna Aluart
  • Dimecres, 28 Octubre 2015 00:00

Especials 2014/2015, sant simó 1

A finals del segle XVI, Mataró rep el permís reial per aixecar les seves muralles i protegir-se dels atacs de pirates i corsaris provinents de Turquia i del nord d’Àfrica. Però amb la protecció de les muralles no n’hi havia prou, la vila necessitava la protecció divina i Sant Simó fou l’escollit. El Consell de la Universitat de la vila va engegar el projecte d’edificar una ermita dedicada a Sant Simó, un dels apòstols de Jesús, partidari dels zelotes (els homes dels ganivets),  en un enclavament estratègic on hi havia un pou que els pirates feien servir per abastir les seves naus d’aigua dolça.


Des de l’edat mitjana, tota la costa mediterrània va patir una autèntica plaga d’atacs de pirates i corsaris. El Maresme, i Mataró també, van  patir aquest mal endèmic i van patir repetits atacs, profanacions d’esglésies, saqueigs de cases, segrestos i assassinats. Els atacants eren habitualment pirates i corsaris del nord d’Àfrica, soldats de la marina turca o mariners intrèpids catalans i valencians que van trobar més riquesa saquejant i robant que pescant. Aquests actes de pirateria constants i sagnants, van fer que la vila de Mataró demanés al monarca  el privilegi de construir una muralla que protegís els seus habitants. L’any 1569 la vila rep el permís del monarca Felip II de Castella d’emmurallar-se i protegir-se dels pirates, però també dels atacs francesos, castellans i de l’enemic més mortífer de l’època que no coneixia banderes ni fronteres, la pesta.
Les obres de les muralles portades a cap per l’enginyer reial Jordi de Setara, duraran molt i no van acabar fins al 1600. Però mentre les muralles no estaven acabades la població s’havia de protegir, i és per aquest motiu que el Consell de la Universitat de Mataró, el que ara seria l’ajuntament, ja feia temps que promovia la construcció de torres de guaita i talaies per avisar a la població dels perills que venien de mar. Una d’aquestes torres que encara es conserven avui dia, és la Torre de la Masia de Can Palauet, edificada l’any 1564.

Aquestes missions de vigilància la portaven a cap els mateixos mataronins, però era una pràctica que es portava a cap de manera voluntària i sovint de forma desorganitzada. Un exemple d’això és la crida que va fer el batlle una nit del 1562 per un avistament d’embarcacions corsàries davant el litoral mataroní, i que només va despertar cinc voluntaris del llit.

Protecció divina

Mataró estava desprotegida i es va encomanar als sants per protegir-se de pirates i corsaris. D’aquesta manera el Consell de la Universitat de Mataró l’any 1953 va aprovar la construcció de l’ermita de Sant Simó. Els treballs de l’edificació de l’ermita van coincidir amb l’aixecament de les muralles i l’elevat cost d’aquest projecte va fer que l’ermita no s’inaugurés fins al 1611. Tot i això, les autoritats de ben segur que devien fer mans i mànigues per acabar les muralles, però també per aixecar l’ermita de Sant Simó en un punt estratègic clau per a la defensa de la vila.
I és que durant aquests anys el litoral maresmenc va patir continus atacs pirates barbarescos, però també de mariners holandesos i anglesos proscrits que es van convertir a l’Islam i que van saquejar les costes catalanes.
L’any 1564 setze  galeres de l’armada turca van penetrar per la desembocadura del Besòs i van saquejar sense trobar oposició la localitat de Sant Adrià. I l’any 1584 dinous galeres comandades pels famosos pirates “Murad Rais” i el “Rei d’Alger” van atacar la població de Pineda.

Especials 2014/2015, sant simó 2

Sant amb espasa

Com hem dit abans, l’any 1611, ara fa 404 anys es va inaugurar l’Ermita de Sant Simó. La seva ubicació, tan allunyada de la vila i fora de les muralles, fou escollida perquè en aquell indret hi havia un pou d’aigua que els pirates barbarescos utilitzaven per abastir d’aigua dolça les seves naus. Actualment el pou està soterrat  i no en tenim cap evidència a la superfície. L’ermita neix amb l’objectiu de ser un avís pels pirates que amenaçaven el litoral mataroní, però també un repte per a tots aquells corsaris que tenien devoció per profanar esglésies i emportar-se totes les riqueses que aquelles guardaven aleshores.
L’advocació de l’església no fou a l’atzar, ja que Sant Simó fou un dels dotze apòstols de Crist i va ser un dels partidaris del partit zelota. Els zelotes van ser una facció radical del cristianisme fundada per Judes el Galileu abans del naixement de Jesús. Eren coneguts per la seva extrema violència i odi cap als romans, un dels seus caps més coneguts i que surt a les escriptures dels evangelis és Barrabàs. Als zelotes s’els coneixia com els homes del ganivet, d’aquí que en l’actualitat mengem sabre cada 28 d’octubre per la celebració de Sant Simó.

Edifici emblemàtic

L’edifici està a cavall entre el gòtic i el barroc, tot i ser bastant austera i no tenir gaires elements artístics destacats, és una construcció molt singular, ja que el sostre presenta l’aspecte d’una quilla d’un vaixell invertit, fruit de la devoció marinera de l’ermita.
El temple, d’una sola nau i amb capelles laterals a banda i banda, fou molt malmès durant la guerra civil i fou restaurat l’any 1975 per Manel Salicrú, després que el 1936 un grup de milicians van incendiar l’ermita i tots elements que hi havia dins.
Culte mariner i pagès

Un cop s’aixeca l’ermita van ser els mariners, pescadors i pagesos de Mata i de les Cinc Sènies els que cuidaven i tenien cura de Sant Simó. Però al cap d’un temps la convivència entre els parroquians va fer néixer una forta rivalitat entre els fidels del món marítim i els fidels del món pagès. Un clar exemple d’això són els esgrafiats que decoren la façana de l’ermita, als flancs de la porta d’entrada, a l’esquerra trobem la imatge d’un pescador i a la dreta una pagesa amb els seus fills. Aquesta dualitat del culte a Sant Simó la trobem en l’actualitat a la parella de gegants del barri, mentre que en Paler és una representació marítima dels homes que treballaven a la costa varant les barques, la Maria és una dona que vesteix com una pagesa.

Especials 2014/2015, sant simó 3

La saga dels Palau

No sabem si Sant Simó amb el seu sabre va tenir alguna cosa a veure perquè cessin els atacs de pirates i corsaris sobre la vila de Mataró, però qui sí que va tenir gran culpa fou el mataroní Joan Arnau Palau. Aquest intrèpid mariner mataroní, amb gran experiència en les arts militars, fou anomenat pel Consell de la Universitat com a responsable de la defensa de la ciutat i del litoral maresmenc. Palau va fortificar tot el litoral i va armar fins a les dents les embarcacions mercants mataronines que es van enfrontar i van foragitar les naus pirates, com va ser el cas de l’any 1589 quan, amb 1.000 homes, va interceptar dues galeres turques que  volien entrar per la riera i saquejar la vila d’Argentona. Ja l’any 1620 fou el seu fill Joan Palau qui, amb 400 homes armats, va fer fugir a dues galeres que havien atracat a la platja.

Fi dels atacs pirates

No va ser fins a gairebé el 1800 que els atacs pirates van desaparèixer de les nostres costes. Després del final dels grans conflictes bèl·lics entre les grans potències europees, la corona espanyola va dotar la costa mediterrània de més embarcacions de guerra i molts cops va donar el control del litoral marítim a naus mercants dotades d’armament militar. Les innovacions i la millora de l’armament dels exèrcits europeus també van ser clau per derrotar les embarcacions turques i pirates que es van quedar enrere en aquesta cursa militar. També hem de dir que la pirateria va canviar de continent, ja que durant els segles XVII i XVIII els grans botins es trobaven a les Amèriques.

Especials 2014/2015, sant simó 4
L’ exvot més famós de l’ermita
Era costum de mariners i pescadors que viatjaven i corrien perill per mar, fer ofrenes i regals a sants i verges després de tornar a casa amb vida. Els exvots mariners solien ser pintures, però també reproduccions de vaixells i embarcacions marítimes.
Aquest és el cas de la famosa Coca de Mataró, una reproducció d’una nau mercant de la baixa edat mitjana realitzada per un artesà del segle XV, tal com ho demostren les proves de carboni 14 que es van realitzar ara fa uns anys. La Coca de Mataró ara mateix es troba exposada en el Museu Marítim de Rotterdam que n’és el propietari.
Però abans d’arribar a terres holandeses aquesta joia de la història mataronina va viatjar arreu del món. No sabem com, ni perquè ni a canvi de quina quantitat de diners, la Coca acaba l’any 1920 en mans de Lionel Harris, un antiquari londinenc que, després de no trobar comprador, la cedeix en dipòsit a un antiquari de Munic. Aquest la va enviar el
1928 a Nova York, a la galeria Reinhard, però tampoc va trobar comprador i va tornar
cap a Alemanya. Finalment el 1930 el Museu Marítim de Rotterdam l’adquirirà
per 18.000 florins, quantitat que es pagava aquella època per un Picasso.
A l’ermita, ara mateix, podem trobar dues reproduccions de la Coca cedides per dues famílies mataronines, i en el Museu de Can Serra de Mataró en tenim una altra.