Ara fa un any després de guanyar la medalla de plata als Jocs Olímpics de Londres i convertir-se en les primeres mataronines d’aconseguir un metall olímpic, vam parlar amb Marta Bach i Roser Tarragó. Estaven contentes per l’èxit, però en volien més i ens van dir que ‘ara l’objectiu era aconseguir la medalla d’or als Mundials de Barcelona’. I dit i fet, un any més tard totes dues s’han proclamat campiones del món de waterpolo amb la selecció estatal als mundials disputats a la capital catalana. Però aquestes noies no es cansen mai de competir i aconseguir metalls, i per si havia algú que dubtava del seu compromís amb el combinat estatal, deu dies després de penjar-se l’or, i sense descansar, van volar cap a Volos (Grècia) per guanyar la plata en el mundial júnior juntament amb la seva companya d’equip Carla Graupera. Ara totes dues descansaran uns dies i els seus camins se separaran fins que es tornin a trobar a la selecció, la Marta continuarà jugant al CN Mataró, mentre que la Roser se’n va a jugar a la Universitat de Berkeley de Califòrnia a una de les millors lligues del món.
L’any passat després de la plata a Londres vau dir que l’objectiu era l’or als mundials de Barcelona, aquesta convicció ha estat clau per aconseguir el títol mundial?
M: Sí, la veritat és que sí, hem estat un any sencer preparant aquesta competició i entrenant per aconseguir el títol. Crec que l’equip va fer una competició rodona i guanyar l’or a casa davant la teva gent va ser increïble.
R: Sí, el fet d’aconseguir la medalla de plata als Jocs i després voler més ha estat clau per aconseguir l’or juntament amb el suport de les 4.000 persones que ens el van donar des de les grades.
L’equip va anar de menys a més, vau començar guanyant justet a Holanda i després vau perdre davant Rússia, vau notar la pressió de jugar a casa en els primers partits?
M: Jo reconec que contra Holanda ens van poder els nervis, era el primer partit i jugar a casa amb tanta gent donant-te suport és complicat el primer dia. I Rússia és un equip que no se’ns dóna gaire bé. Després vam tenir dos partits fàcils que ens van donar confiança i tranquil·litat per arribar fins a la final.
R: Jo no crec que l’equip anés de menys a més, nosaltres som un equip que té el seu ritme i que l’hem d’anar agafant, contra Holanda vam guanyar i després en tota competició d’aquest nivell sempre tens un partit dolent i aquest va ser la derrota davant Rússia. A partir d’aquí vam anar millorant i al final vam acabar guanyant amb certa comoditat la final, gràcies al suport del públic.
El partit de quarts de final davant Estats Units va ser clau per aconseguir l’or?
M: Sí, els quarts de final sempre són complicats, però vam jugar molt bé i vam aconseguir la victòria. Era un partit que esperàvem amb moltes ganes i estàvem molt concentrades i a més amb en Miki Oca l’havíem preparat molt bé. A més elles ens havien guanyat a la final olímpica i aquí ens vam poder treure l’espina.
R: Sí, segur, a més a quarts de final és on es decideix si ho fas bé o malament. Teníem una motivació extra perquè el rival era els Estats Units que ens havia guanyat a Londres i crec que va ser una final anticipada.
Les semifinals davant Hongria van ser molt complicades, potser més del què esperàveu?
M: Sabíem que eren un dels equips favorits pel títol, són un conjunt molt fort físicament i ja havíem jugat aquest any amb elles diverses vegades i havien estat partits molts durs i complicats. A mitjans del tercer quart perdíem de tres gols, però el suport de la graderia ens va fer millorar en defensa i aquesta va ser la clau per remuntar i passar a la final.
R: Nosaltres sabíem que Hongria sempre és complicat, és un equip molt agressiu i fort físicament que sempre ens ha complicat molt les coses. El que no esperàvem és que fos un partit amb tants gols, però com ha dit la Marta el suport de les 4.000 persones de la grada va ser decisiu per guanyar el partit.
La final davant Austràlia va semblar fàcil, va ser així?
M: No va ser gens fàcil, les australianes són molt grans i fortes, però nosaltres vam manar en el marcador des del principi i per això potser va semblar fàcil des de fora de l’aigua.
R: Va ser un partit difícil, ja que quan comences un partit molt bé i agafes un petit avantatge de gols sempre és complicat mantenir el ritme i la concentració. Però vam estar molt bé i en cap moment vam tenir la sensació que se’ns escapava la final. Però en part va ser gràcies al suport del públic.
El fet de jugar a Barcelona i tenir el públic favor va ser una de les claus per aconseguir el campionat?
M: Sí, va ser un dels elements claus per assolir el títol de campiones del món, els altres eren equips de 13 jugadores, i nosaltres érem 13 amb 4.000 persones al darrera, això feia que al principi t’entrin els nervis, però un cop els superes és d’agrair tenir tanta gent i als de casa al teu costat.
R: Sí, va ser una de les claus, i el fet d’haver fet un bon paper als Jocs de Londres també va ajudar a tenir tanta gent a la graderia.
Deu dies després de penjar-vos la medalla d’or, i sense temps per descansar, vau anar a jugar el Mundial júnior a Grècia. Us vau plantejar renunciar anar a jugar aquest campionat?
M: No, ni molt menys, sempre fa il·lusió jugar un mundial i més si és de la teva categoria i tens l’oportunitat de revalidar el títol que vas aconseguir ara fa dos anys a Trieste. A més sempre tens ganes de jugar amb les teves companyes de generació i més si tens més minuts i un rol més important en l’equip.
R: M’ho vaig plantejar perquè he de marxar als Estats Units, però al final vaig decidir anar-hi, per les companyes i el cos tècnic.
La plata és un bon resultat? o esperàveu més?
M: Està clar que volíem revalidar el títol i aconseguir l’or, però ha estat un torneig molt complicat i la plata és un bon resultat. Els Estats Units van fer una gran final i, tot i que ho vam intentar tot, vam perdre.
R: Crec que la diferència entre els Estats Units i nosaltres va ser que elles portaven molts dies entrenant per a aquesta competició, i moltes de nosaltres veníem de guanyar deu dies abans l’or a Barcelona mentre elles només tenien aquesta competició aquest estiu. Vam tenir només deu dies de descans i això és molt poc. Per tant, si l’objectiu era revalidar el títol de campiones, haver aconseguit la plata és un molt bon resultat per un equip que només ha entrenat cinc dies amb tot l’equip. A més mantenir el mateix estat de forma durant tot l’estiu, després de jugar una competició com el Mundial de Barcelona, és impossible.
Marta Bach: “L’objectiu amb el Mataró és continuar creixent i aspirar a més”
Aquest any hi haurà molts canvis a l’equip, canvi de tècnic i moltes jugadores importants com la Roser o la Carla que marxen, com es presenta la temporada?
Serà un any diferent, tindrem un tècnic nou després de molts anys amb en Vicenç, marxen jugadores importants, hi haurà canvi a la porteria, però vindran noves jugadores amb moltes ganes per intentar suplir aquestes baixes i fer una bona temporada. Crec que l’equip estarà amb moltes ganes de fer coses grans i fer una bona temporada.
Creus que després dels canvis l’objectiu ja no serà acabar segones i continuar retallant diferències amb el Sabadell?
No, ni molt menys, l’objectiu serà el mateix, no podem rebaixa-los, l’objectiu serà el dels darrers anys, continuar creixent i aspirant a més, no es pot anar enrere.
Roser Tarragó: “Vaig a jugar a una de les millors lligues del món”
Aquesta temporada deixes el CN Mataró i vas a jugar a la universitat de Berkeley de Califòrnia, per motius d’estudis o esportius?
Les dues coses van juntes. Allà puc compaginar millor les dues coses, aquí anant cada dia a Barcelona a estudiar i després venir a entrenar a Mataró seria més complicat, allà tindré més facilitats per fer les dues coses. A més, tal i com estan avui dia les coses, l’anglès és molt important i allà el podré perfeccionar.
Marxes a una de les millores lligues del món per no dir la millor no?
Podríem dir que és una de les millors lligues del món, a més allà es juga un waterpolo diferent al d’aquí, és un joc més fort i físic i això també em servirà per millorar com a jugadora.
El teu equip és dels més forts de la lliga?
Aquest any ha quedat cinquè de la seva conferència i no ha jugat la fase final, ja que d’aquesta conferència només hi van tres equips. Però aquest any amb mi arriben dues hongareses internacionals absolutes que són molt bones i segur que l’objectiu serà quedar entre els tres primers de la nostra conferència.
