Júlia Castelló, somnis olímpics

No hi ha somnis que no puguin complir-se. Ni hi ha res que sigui impossible. Júlia Castelló ho sap millor que ningú. Va néixer amb una discapacitat congènita per la qual li falta el sacre, la darrera peça de la columna vertebral. Un fet que afecta neurològicament, que no li permet utilitzar les extremitats inferiors i que l’obliga a desplaçar-se en cadira de rodes.  Però és nedadora olímpica. Perquè si un s’ho proposa, no hi ha barreres que no es puguin saltar.

Nedadora paralímpica professional des de Pequín’08, Castelló és especialista en els 100 metres esquena i la seva preparació esportiva ha estat molt intensa els darrers anys al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat. Ara, li calia un “canvi d’aires a nivell personal i professional”, explica. I, empesa per la filosofia de la secció de natació adaptada del CN Mataró i pels seus entrenadors, Roger Cruañas, María Folgado i Ricardo Yebenes, ha fet el salt a Mataró. Castelló ha participat en els Jocs Paralímpics de Pequín i Londres, així com a totes les competicions internacionals que hi ha hagut des de llavors: va ser cinquena als Jocs de Londres, bronze al mundial de Montreal i plata a l’europeu d’Eindhoven.

El plantejament de les pròximes temporades, tanmateix, és un altre. “Estava molt saturada i necessitava un canvi de concepte, sortir de l’alt rendiment per anar a buscar l’esport de veritat, els motius pels quals nedo”, remarca Castelló, que assegura que vol “obtenir els resultats perquè estic bé nedant”. Al cap i a la fi,” primer va la persona i després l’esportista”, subratlla.

La temporada serà llarga. “Tinc intenció de seguir a l’equip nacional  i de classificar-me pel Mundial”, explica Castelló, però sense pressions. Els Jocs de Rio queden encara molt lluny i mentrestant, a banda d’entrenar fort, Castelló buscarà l’essència de la natació, la raó per la qual es llança cada dia a l’aigua: gaudir-la. Els èxits estan més que assegurats.

 “L’esport paralímpic s’equipararà a l’olímpic quan la societat tingui una altra concepció de les persones amb discapacitat”

A l'esport hi ha categories
És una realitat que, malauradament, l’esport té categories. No són el mateix uns Jocs Olímpics que uns Jocs Paralímpics. El naixement de clubs o seccions dedicats exclusivament a les persones amb discapacitat, com la del Centre Natació Mataró, “ajuden a normalitzar la situació”, però encara queda molt camí per recórrer, tal com afirma Castelló. “Primer cal que deixem de posar etiquetes a la gent i que els valorem per les característiques que tenen i no per les seves discapacitats”, explica. I és que Castelló està convençuda que cal un canvi de mentalitat social perquè es valori l’esport paralímpic. I sentencia: “Quan a nivell social deixi d’haver-hi barreres i es deixin de banda els tabús, llavors veurem com els esportistes deixen de ser menyspreats i tractats com a inferiors”.

APUNTS

Defineix-te
Exigent, treballadora i
independent.

Un llibre
‘La solitud dels nombres primers’ de Paolo Giordano

Una pel·lícula
‘La vida es bella’ de Roberto Benigni

Un viatge
Xile

Un esportista
Kilian Jornet

Un repte
Treballar de terapeuta ocupacional