La comèdia viu una nit inovidable al Clap amb els Mojinos Escozíos

Com cada divendres la Sala Gran del Clap va tornar-se a obrir per oferir un concert, aquesta vegada els intèrprets eren Los Mojinos Escozíos, i, per tant, el públic era el seu. La Sala Gran estava plena de gent que cantava i corejava les lletres de cada cançó, que demanava temes i reia del show que oferia el grup.

Els Mojinos són una colla d'amics, i familiars, que una nit d'embriaguesa es congregaren per cantar les penes i glòries de la cultura cutre del país. Les lletres dels Escozíos reflexen les inquietuds més banals i gracioses que aquest grup hagi pogut experimentar. Títols com Chow chow, Follo me on the eskay (mi sofá), Himno marsial y viril de la gente que se siente efusivamente “guay”, Qué bueno que estoy, Las margaritas son flores del campo o Ábreme la puerta, entre d’altres, il·lustren les gracioses lletres d'aquest grup, més burlescs que altra cosa. Alhora tracten temes d'importància social a través de la ironia i el sarcasme.

Escudant-se en les ganes de viure de la música i de divertir-se fent-ho, els Mojinos pugen a l'escenari amb les mateixes ganes en el Clap que en un estadi amb 5 mil persones davant. Ofereixen un show que barreja la seva música, amb les seves lletres, amb l'interpretació i la comèdia. El Sevilla, el popular i carismàtic cantant del grup, és capaç de plantar-se a mitja cançó i fer que la resta de components del grup marxin per encarar-se al públic i recrimina'ls-hi que no són un bon públic, que són tontos. I el públic li diu: No vales pá ná i segueix l'espectacle.

I s'afermen al mot cutre, es presenten a dalt de l'escenari disfressats amb una indumentària que pretén assimilar-se al Glam, però que per destartelada, la cosa es queda en intent de vestits negres ajustats i de mal gust. Fins i tot són de mal gust les botes de plataforma del guitarra Zippy i del Sevilla. El Puto, el bateria, porta una gorra que no es treu ni per sopar, que li tapa la calva i que el Sevilla li fa caure cada cop que es creuen a dalt l'escenari. L'altra guitarra, el Vidalito, que és fill del bateria, i el baixista, el Chicho, que és el germà; llueixen caballera a l'estil heavy. I el teclista, que acaba d'arribar, encara no té massa confiança amb la resta de components de la família “escozía”.

A dalt de l'escenari es presenten com una formació que es sap els temes i que sap com tocar-los, el públic devot segueix totes les cançons de principi a fi del concert. No va haver-hi un sol tema que no fos cantat pel públic assistent amb entusiasme, i venien a presentar el seu últim àlbum Las margaritas son flores del campo, el quart de la formació; i que el precedien els àlbums: Mojinos Escozíos, Demasiao perro pa trabajá, demasiao carvo pal rocanró, En un cortijo grande, el que es tonto se muere de hambre. És un grup que transmet simpatia des de dalt de l'escenari, que escolta i es mostra assequible a les persones que hi ha al davant. El concert de divendres al Clap va ser d’aquells als que hi vas per gaudir i passar una bona estona.

Jordi Aliberas// Freqüència Iluro