Les dues darreres sorpreses de la família del Clap, després d’una setmana intensa en alegries, va arribar de la mà d’Ampa-ranoïa que va aconseguir omplir la sala gran dues nits seguides.
Amparo es va presentar les dues nits davant d’una sala plena d’entusiastes que van escoltar i ballar els nous ritmes. Fruït de l’experiència, Amparanoïa ha rebaixat el ritme trepidant dels seus inicis, en els que els corridos i les rumbes més ani-mades eren la insígnia, per presentar-se en un format denominat acústic (argu-mentat per la manca d’instruments endollats), i en que els membres d’Ampa-ranoïa —en aquesta ocasió amb Muñeco a la guitarra, l’inconfusible i magistral José Alerto Varona a la trompeta, un altra gruitarrista italià, un percussionista i un contrabaix, a més de la pròpia Amparo Sánchez— apareixen asseguts.
La reforma de la banda es justifica en aquest canvi de ritme, un pèl més balcanitzats, però sobretot que beuen del gran reagge de Marley, que la pròpia Amparo va titular de “maestro” en els bisos en solitari que van tancar un concert que tot i les variacions va conservar sencera l’energia de l’artista.
