El diumenge es va poder veure, dins del cicle de Concerts Familiars, la coproducció dels Comediants i el Gran Teatre del Liceu: D’Òpera. I es que els joves assistents –l’obra estava recomanada a partir dels 8 anys– van endinsar-se en aquest món musical tan exclusiu dels adults i melòmans.
L’obra portava a dalt de l’escenari a una jove, que podria simbolitzar a qualsevol persona del públic assistent, que s’inicia i apren les primeres lliçons d’òpera. Amb bones arts educatives, un altre personatge dirigia la primera meitat de l’obra en que situava i explicava els agents que participen en un espectacle operístic. Amb l’ajut de quatre cantant, un per veu, d’una orquestrina, de cinc músics, i d’una pantalla amb imatges la noia aprenia alhora que també ho feia el públic.
La segona part de l’espectacle entrava en la descripció dels arguments: l’amor va agrada, el drama va cansar, i la comèdia va fer riure als petits. Aquests van aguantar una hora i mitja de música, amb més i menys estoicitat, alguns per l’agilitat i saber fer dels Comediants, i d’altres per la paciència dels pares. Com també, els nens, es van perdre amb els cants polifònics, que tot haver estat molt ben explicats al principi de l’obra i ser en català, seguien amb el tòpic de la inintelegibilitat de l’òpera.
Els Comediants han fet un híbrid entre els seus espectacles i l’òpera clàssica del Liceu, per encàrrec d’aquest, i han aconseguit aquesta bona obra pedagògica. Encara que una mica llarga per als més petits, és una obra ben pensada i feta amb gràcia que procura dues coses ben senzilles: divertit i ensenyar.
