El gran projecte de l’Aula de Teatre de Mataró, i de cinc teatres més de la geografia catalana, es va saldar amb un desconcert generalitzat. La base del projecte, la connexió via telemàtica dels diferents teatres, no va funcionar tal i com s’esperava. La connexió va existir, sí, però va mancar qualsevol tipus d’interacció entre l’espectacle presencial i el retransmès.
Les parts no encaixen
Les diverses parts de l’espectacle, tot i estar molt treballades, no van acabar de funcionar a l’uníson. La tecnologia que s’havia prestat per a tal esdeveniment va ser capaç d’assumir el repte i va donar cobertura, malgrat certes limitacions qualitatives, a les respectives obres que es desenvolupaven en els diversos teatres catalans. Cal esmentar però, que aquestes deficiències en la qualitat de les imatges vénen justificades per la remarcable utilització d’una simple connexió ADSL a l’abast de qualsevol usuari internauta.
La proposta de Mataró
Riadh Ahmed va proposar una construcció escènica basada en la dansa contemporània a ritme de percussió. Algunes de les peces van sonar més com un eslògan que no pas com un discurs amb la profunditat que requereixen les reflexions de Paul Virilio, autor de l’obra d’assaig en la qual es basava l’espectacle. Així doncs, els alumnes de l’aula es van anar movent per l’escenari intentant explorar la complexitat de la societat contemporània, el conflicte i la realitat presentada pels mitjans de comunicació de masses.
Van fer-ho amb més o menys encert, amb més gràcia i amb menys; com la intenció trencadora del nu, una fórmula provocadora un pèl obsoleta però que a províncies pot aixecar algun somriure. Una proposta teatral que, deslligada de la “transversalitat telemàtica”, algú va qualificar assimilant-la a les obres que serveixen per tancar el curs de l’aula, sense més pretencions.
Acció sense intercanvi
I és que l’obra es va quedar aquí, no va sortir de Mataró. L’embafadora paraula interactivitat es va buidar de contingut al mancar qualsevol mostra de coordinació, i de sensibilitat vers els altres espectacles. El projecte que havia de ser una sola obra transversal es va convertir en sis petites obres locals, sense més transcendència. Una oportunitat desaprofitada pels creadors, que no van saber treballar prou aquesta nova eina que la tecnologia els oferia.
La paradoxa del text
El concepte de surfing (navegar) que ens proposaven els creadors de l’espectacle es va limitar a l’observació de petits fragments d’obres distants. Un d’aquests fragments, procedent de Tortosa, va revelar una de les claus de la vetllada en mostrar com un home i la seva consciència oculta s’intercanviaven el missatge de McLuhan: “El mitjà és el massatge”. Un joc de paraules que aquest autor va utilitzar per expressar el predomini en els mitjans audiovisuals dels impactes informatius en detriment de les argumentacions. Cita que irònicament va resultar molt escaient per al conjunt de l’obra, que es va recarregar de tecnologia per acabar oblidant el contingut.
