Els Gossos borden poc al Clap

Gossos era un grup diferent, que es caracteritzava pel seu caràcter acústic, per unes lletres i un ressò molt encasellat en un públic juvenil, vivien gràcies a una fama merescuda entre el públic popularment denominat bollicao i ara, amb els nous temps, després de començar a canviar en l’antic disc De Viaje i deixant-se de peripècies amb la llengua veïna, han volgut continuar evolucionant, s’han cenyit als temps, han aparcat una originalitat que no els reconfortava, i ara són un grup com tants d’altres.

Que Gossos ara són un grup diferent salta a la vista quan apareixen en escena amb una estètica canviada, amb una decoració més pròpia d’arbre de Nadal que travessava l’escenari de banda a banda, tot giravoltant sobre la bateria, destacant la novetat més important, el primer perquè del canvi. Presentaven nou disc, El Jardí del Temps, i, conscientment van aparacar els temes d’altres temps que haurien pogut animar les escasses cent persones que es deixaven veure al Clap divendres passat. Van tirar del carro amb les últimes composicions, novedoses en estil i en lletra. L’electricitat de les guitarres (sols resisteix una guitarra espanyola) i la bateria donen a les cançons uns aires totalment novedosos. Més contundents gràcies a la percussió, llueixen també més els solos de les guitarres, es distancien més les melodies. No és la nebulosa confusa d’abans. Les noves incorporacions, a més, van animar al grup a buscar noves textures, tot cercant un reggae en un tema i recurrent al rock més britànic en d’altres.

Retorn al passat
Una pausa merescuda va distanciar el present del passat, i conscients que qui perd els orígens perd identitat va arribar un esperadíssim tema en antic format, amb guitarra espanyola, el No tinguis por, que va ser el que més va encendre la claca.

El concert es va finir sense pena ni glòria, amb una fredor obligada pel poc ambient. Gossos, pel que es veu, cotitza a la baixa dins el món musical català. Potser és el canvi que des de fa temps s’anuncia, potser és aquesta ruptura amb els noranta, o potser és la decisió de la massa de noietes fans que han emigrat cap a altres grups. Un, escoltant les cançons es queda però amb una altra teoria, hom prefereix pensar que Gossos és un grup que ha evolucionat, que ha madurat potser massa ràpid. Que les seves fans, per qüestió d’edat, no hagin pogut evolucionar igual, és un llastre que es tradueix en la popularitat del grup que baixa dia a dia. No tota la vida es pot ser hippie.

Cugat Comas// Freqüència Iluro