Dintre la programació miscel·lània de La Sala d’Argentona, en què la varietat acostuma a ser un paràmetre de qualitat, el darrer dissabte de març s’hi va poder veure ‘Una Ilíada’, un text monologat que adapta, sintetitza i fa proper el gran poema èpic sobre la guerra de Troia atribuït a Homer, que data del segle VIII aC i que ha esdevingut una de les obres més importants de la literatura universal.
Els mites, un motiu de reflexió
Fa temps, en el context de la guerra d’Iraq, la directora americana Lisa Peterson i l’actor Denis O’Hare van plantejar-se portar a escena una reflexió sobre la continuïtat de la violència bèl·lica al llarg de tota la història de la humanitat. Considerant que el poema homèric és la primera obra que aborda aquest drama mundial, van agafar-lo de base per reescriure’l i acostar-lo als espectadors d’avui en dia. Per això van resumir-ne la trama, van centrar-se en l’antagonisme entre Aquil·les i Héctor per recalcar el que causa les seves dèries de crueltat i venjança i van donar-li forma de soliloqui, imitant el que passava a l’antiga Grècia, en què eren els rapsodes que anant de poble en poble recreaven oralment la tradició d’epopeies mítiques d’herois, reis, déus i deesses. Així va sorgir l’espectacle ‘Una Ilíada’, que fa anys que representen per diversos països, amb bona acollida arreu i el mereixement d’uns quants premis.
El muntatge de la versió catalana del text de Peterson i O’Hare, que és el que es va escenificar a Argentona, es va estrenar l’octubre passat al festival Temporada Alta i va estar-se unes setmanes a la Biblioteca de Catalunya. L’ha dirigit Juan Carlos Martel Bayod i l’interpreta Eduard Farelo. Un escenari despullat i fosc és l’espai en què l’actor concita i fa evolucionar el cúmul de personatges que li calen per evocar els guerrers aqueus i troians que són la paràbola de la perpètua atracció humana envers la destrucció mútua. Només uns quants moviments i la citació de les paraules justes ja fan el pes perquè brollin les seves veus i motivacions. Un capot i una mena de farcell com a únic portant evidencien la condició errant i exhausta del poeta que voldria no haver de narrar reiteradament una història que la realitat fa que sigui com una maledicció sense fi.
Senzillesa i música
En un angle, la presència de Juan Pablo Balcázar amb el seu contrabaix ambienta, subratlla i fins i tot il·lustra musicalment algun dels passatges del relat que Farelo llança al públic amb complicitat. Actualitza noms i referències per fer-lo entenedor i amb aquesta senzillesa extrema transita per un munt d’emocions: la còlera, l’amor, l’ambició, la pèrdua, l’amistat, la revenja, la covardia, l’enveja, l’honor o la fatalitat. Així Troia fa evident l’absurditat de la guerra. De totes les guerres. Perquè el mateix conflicte i el seu perllongament acaba per fer oblidar els mòbils que l’han desencadenat i mostra com la manipulació –dels déus o dels poderosos– és allò que condueix els mortals a la bel·ligerància. ‘Una Ilíada’ és doncs un treball remarcable, fruit d’una aposta molt personal de l’actor que el protagonitza, que mereix tenir recorregut per d’altres teatres del país.
