Com a penúltima proposta del cicle Fet a Mataró de la temporada actual, el darrer cap de setmana es va poder veure a Can Gassol l’estrena de ‘Tractat de blanques’, en la versió realitzada per la productora mataronina Factea que encapçalen Marc Molina i Oriol Miras.
Es tracta d’una obra del dramaturg i professor Enric Nolla subtitulada “Comèdia per a una actriu” que l’any 2002 va merèixer el Premi Crítica Serra d’Or de Teatre. Va ser muntada per primera vegada a finals del 2001 a la Sala Beckett de Barcelona, dirigida per Magda Puyo i interpretada per Teresa Urroz, amb bona recepció per part del públic i la crítica. Uns mesos després va venir a Mataró, al Monumental, dintre els actes de commemoració del Dia Internacional de les Dones. A pesar del seu interès, de llavors ençà no s’havia tornat a representar, segurament per l’alt nivell d’exigència que comporta per a qui la protagonitza. Per això cal dir que un cop més la gent de Factea ha estat valenta a l’encarar aquesta nova posada en escena amb interpretació de Carme Pla, coneguda actriu de la companyia T de Teatre, i superar notòriament els reptes que planteja el muntatge.
Negació de la pròpia identitat
A ‘Tractat de blanques’ Enric Nolla proposa una visió crítica i contradictòria sobre temes de reiterada actualitat com són la xenofòbia, l’explotació o els problemes d’identitat vinculats a l’emigració. Ho fa lluny de tòpics, a partir del relat d’una dona negra que es nega a si mateixa per poder aspirar a sentir-se reconeguda en el nou món on viu, fins al punt de considerar-se blanca i rossa i de renunciar al seu passat i a la memòria de la seva col·lectivitat. Així, barrejant realitat, desig, fantasia i follia, s’entesta a forjar-se una nova consciència per sentir-se integrada allà on ha anat a parar. Escrita com un monòleg, ve a ser una tirallonga fluctuant d’instruccions per sobreviure a una feina penosa i a una existència fosca que la protagonista adreça a una substituta imaginària. Aquest plantejament fa que l’espectador hagi d’estar alerta en tot moment per captar les alteracions de registre, que són constants, fent-lo qüestionar tant els elements objectius com els que són figurats d’una narració que oscil·la durament de la comicitat a la tragèdia.
Soliloqui aclaparador
Carme Pla s’hi deixa la pell. Del començament a la fi. Dirigida per Marc Molina es multiplica i s’esmicola per mostrar amb la paraula, les mirades i el cos sencer tot un ventall d’estats d’ànim que es presenten en seqüències ràpides i que constitueixen un soliloqui aclaparador tan vivament adreçat al públic, que, malgrat els canvis de codi, els girs i algun cop d’efecte, arriba a tothom de manera sentida i propera. Una escenografia austera i un espai sonor pràcticament constant que es percep gairebé com una presència viva, acaben d’arrodonir amb encert aquesta revisió de ‘Tractat de blanques’ que està a punt de solfa per iniciar amb tots els mereixements una bona gira a partir de la propera primavera.
