Aquesta setmana heu estrenat al Teatre Goya ‘L’avar’ de Molière, un dels grans clàssics del teatre. És un repte?
És un salt mortal i un repte enorme. Jo estic acostumat a les comèdies lleugeres i aquesta és una de les millors que s’han fet mai. Té un gran text i uns grans personatges. El meu, l’Harpagon, és un home amb moltes arestes, molt antipàtic i molt dur d’interpretar.
És, doncs, un canvi de registre molt exigent. Com has afrontat aquest salt mortal?
Amb molt temor i amb certa inseguretat. Els actors tendim a ser insegurs, però és que ara feia molts anys que no entrava en aquest terreny. Ja n’havia fet, de clàssics, però necessites posar-hi moltes hores i molt d’esforç. Val a dir que he estat recolzat per una empresa, Focus, i uns professionals com el director Josep Maria Mestres que m’han ajudat a construir aquest projecte. Per mi, el teatre és jugar, però treballant fins la darrera coma, gest i punts suspensius per no deixar res a l’atzar.
Ajuda a evitar que t’encasellin en un paper còmic?
Jo sóc un personatge divertit quan pujo dalt d’un escenari i procuro portar una estona de felicitat als espectadors. Però no sóc un còmic convencional. Hi ha gent que em demana que els expliqui i un acudit i sempre els dic: “Però si jo no en sé!”. Jo faig teatre, amb tot el que això comporta. ‘La extraña pareja’ era un drama, però estava portat d’una certa manera que permetia moments divertits. I amb ‘L’avar’ passa el mateix, perquè malgrat és duríssim, hi ha molta comicitat dins i gairebé no cal fer res perquè surti.
El personatge d’Herpagon que interpretes és un dels més grotescos de Molière.
És un personatge grotesc, però li hem intentat donar una certa humanitat, perquè no volíem que fos esperpèntic. Si ho és, no agafa a la gent i nosaltres el que volíem és que fos com més real millor. El problema de l’avarícia hi és, però també hi ha el de l’enamorament, la relació entre pares i fills, entre amos i criats. Volíem humanitzar el personatge amb totes les seves contradiccions per apropar-lo al públic i aconseguir així que l’espectador el pugui arribar a entendre i, fins i tot, a apreciar.
Quina és la principal dificultat a l’hora d’interpretar-lo?
La violència. Jo no sóc una persona violenta, més aviat sóc cordial i entenedora. Quan ja ho teníem tot plantejat, ens vam adonar que li faltava violència. Vam treballar en aquesta vessant i vam trobar un punt lògic, ja que la violència no sempre ha d’exemplificar-se amb un cop de barrot, sinó que també es pot treballar amb el discurs i els gestos.
La representació de ‘L’avar’ és una aposta del teatre Goya, amb Josep Maria Pou al capdavant. Diners, avarícia... Un clàssic molt vigent.
Té una vigència absoluta. El que tenen de bo els clàssics és que sobrepassen tots els temps. Aquests últims anys, l’avarícia ha arribat a desfer la societat política i social. Avui en dia i, malauradament, el món és ple de lladres amb títols nobiliaris. Aquest afany de diners, aquest amor desesperat pels diners és una xacra per a la nostra societat. Quan agafo el diari, m’adono que aquesta és la realitat que vivim i que l’obra de Molière la descriu a la perfecció.
El teatre Goya ha apostat per un clàssic com aquest després d’anys sense fer-ho. Per què és important recuperar-los?
El Josep Maria Pou, director del teatre, diu que els clàssics els hem de tenir sempre presents. A Catalunya hi ha una bona política teatral i una oferta extraordinària. Per tant, que als escenaris hi hagi un clàssic de tant en tant és molt bo. Com en Pou, hi ha qui creu que els clàssics s’han de fer quan es té l’actor adequat. Ell diu haver-lo trobat en mi, però són unes floretes que intento minimitzar al mateix temps que treballo per arribar a les seves expectatives. Alhora, però, crec que la visió que pot oferir d’un clàssic un còmic com jo és un exercici, si més no, interessant.
Obres la porta a interpretar altres grans noms del teatre clàssic?
Gaudeixo molt amb aquests personatges i a més a més, és curiós pensar que la meva carrera va començar interpretant clàssics a Sala Cabanyes. Aquests dies, per les xarxes socials i arran de l’inici del centenari de la Sala Cabanyes, corren fotos i moments de clàssic que jo havia fet. El llenguatge el gaudeixes d’una altra manera perquè estàs fent ‘teatre teatre’ amb tot el llenguatge a flor de pell, traspassant-lo al públic. M’encanta comunicar i si ho he de fer amb un clàssic, hi estaré encantat.
