La programació estable del Monumental, que aquest trimestre ha tingut el propòsit d'enfocar el teatre com a factor de contribució a la memòria democràtica, es va cloure dissabte passat amb un epíleg d'èxit artístic i de públic: 'Adreça desconeguda'. Aquesta és una obra que a Mataró ja s'havia pogut veure l'abril del 2006, al Monumental mateix, en una notòria posada en escena de Fernando Bernués, protagonitzada per Ramon Madaula i el mataroní Jordi Bosch. La d'ara, també d'una gran qualitat i encert, l'ha dirigida Lluís Homar, que a més la interpreta al costat de l'Eduard Fernàndez.
'Adreça desconeguda', tot i no ser una peça teatral, resulta un text d'una gran eficàcia escènica. Publicat premonitòriament als Estats Units l'any 1938 per l'escriptora, publicista i professora universitària Katherine Kressmann en forma de recull de cartes, presenta l'intercanvi epistolar entre dos socis d'una galeria d'art de San Francisco. Un és el jueu nord-americà Max Eisentsein i l'altre l'alemany Martin Schulse, que ha tornat al seu país.
Evolució maligna
A través de la correspondència creuada entre els dos personatges en el període que va des de novembre de 1932, quan Hitler encara no és al poder, fins al març de 1934 en què ja és canceller i ha iniciat l'holocaust, assistim al fatídic trencament del que havia estat una sòlida amistat recíproca. Lluís Homar és Martin, que des d'Alemanya va combregant paulatinament amb els postulats del nazisme, des d'una subtilitat inicial fins a l'assumpció més cruel i verinosa. Eduard Fernàndez és Max, que viu astorat la conversió del seu soci i l'acaba destruint perquè el fa responsable de la mort de la seva germana a Berlín.
Claredat expositiva
El tret definitori d'aquest muntatge és la senzillesa. Per opció volguda i per necessitat. Perquè l'elocució planera és la forma més traçuda de procurar captivar l'espectador amb un relat que, si no, podria tenir les dificultats de recepció pròpies d'un text concebut per a ser llegit. I a fe que Homar i Fernàndez ho aconsegueixen. La subtilesa de la seva actuació, commou. Un i altre aconsegueixen transmetre amb eficàcia els sentiments sorgits d'una història comuna d'afecte que, carta rere carta, es va descomponent i passa per l'estranyesa, el dubte, la por, els retrets, les justificacions i finalment l'horror, la venjança i els interrogants ètics consegüents.
En coherència amb els plantejaments de direcció, el dispositiu escenogràfic és igualment simple. Compartint l'espai amb una part de públic, a l'escenari només hi ha una estora, uns mobles i un requadre lluminós que s'abat cap a terra com a símbol de l'atzucac moral que a 'Adreça desconeguda' motiva la destrucció de l'amistat dels protagonistes. Allò que la memòria històrica ens recorda que va ser una atroç tragèdia col·lectiva
