Hi ha qui diu que Joan Ollé s'està convertint en el director numerari de quantes celebracions palatines es fan i es desfan al país. A Temporada Alta també va exercir aquesta condició dijous de la setmana passada. Tenia lloc la vetllada inaugural al Teatre Municipal de Girona i, pel que es comenta, es veu que va propinar un empatx considerable a la concurrència amb un poti-poti ple d'ínfules que responia al títol de 'Degustació'.
L'endemà, al Teatre de Salt, que és terreny menys donat a l'esplai de divinitats, el festival va començar a fer camí amb 'Els folls de Shakespeare'. Es tracta d'un muntatge d'encàrrec, amb textos de Llàtzer Garcia i de Marc Rosich i direcció de Miquel Gorriz, que és fet a mida perquè el protagonitzin Xicu Masó i Carles Martínez i hi puguin fer un paperàs.
Col·loqui de bufons
A partir de fragments extrets directament de Shakespeare i d'altres de mig apanyats o d'inventats expressament, l'espectacle pretén reivindicar la figura dels bufons, aquells personatges que tenien la missió de divertir els seus senyors i que a base de facècies es prenien la llibertat de saltar-se jerarquies i convencions socials. El gran dramaturg anglès, hàbil com era a estirar la corda de la comicitat, els dóna presència rellevant en un cert nombre de les seves obres. Fins i tot en algunes de les que són titllades de tragèdies. Sota aparences diferents i amb el recurs d'atzagaiades gracioses, els situa més enllà del bé i del mal i fa que sempre que els ve de gust deixin anar expressions burletes, des de frases insolents fins a sentències proverbials o poètiques.
Amb aquest material divers i amb un xic massa de complaença, Masó i Martínez tiben de la seva destresa escènica i d'una loquacitat fluïda. Simulen una espècie de col·loqui entre Hamlet i Iorick –el bufó del seu pare– i plasmen per instants alguns folls significats de la producció dramàtica de Shakespeare: des del ganso i satíric Pedra-de-toc de 'Al vostre gust' fins al refinat i implacable Festa de 'Nit de Reis', passant pel lúcid, desvergonyit, malenconiós i sempre fidel bufó sense nom de 'El Rei Lear'. Ara bé, com que el muntatge no vol ser només una contemplació retrospectiva d'aquests éssers de ficció i com que reclama la vigència present d'aquesta mena de personatges, fa que també surtin a escena evocacions d'altres exemples més recents d'humor intel·ligent i compromès, del que sap posar en evidència les vergonyes, els abusos, les hipocresies o les pors interessades que dominen el món que vivim.
Tombar per mal
Així l'espectacle té una arrencada rodona. Amb una escenografia mínima, els dos protagonistes s'embranquen en una brega molt ben ritmada de disquisicions reiterades sobre l'univers shakespearià. És un estira i arronsa que funciona esplèndidament, digne dels millors gags de Tip i Coll –jaqué inclòs–, on afloren també influències dels Monty Python i fins i tot algun estirabot d'en Tortell Poltrona.
A pesar d'això, passats els moments inicials, aquesta càrrega d'energia irònica no triga gaire a desinflar-se. El guió perd gruix i la funció tomba malament i es queda sense volada. Xicu Masó i Carles Martínez abdiquen del rang de bufons i es decanten cap a clixés més usuals de clown. Ja no hi ha genialitats, sinó gracietes. Les al·lusions a l'actualitat semblen posades amb calçador. Les referències a Shakespeare, també. Ni les incursions enmig del públic no els funcionen. I no és que ells dos no s'esforcin a posar-hi solvència interpretativa o que en el text no hi hagi jocs de paraules ocurrents. Però és només a batzegades i el resultat queda lluny dels propòsits que motiven l'espectacle. Una plana per esmenar.
