Jordi Bosch, puntal del caprici de Núria Espert

Expliquen les cròniques que hi ha hagut grans actrius dramàtiques que en algun moment tardà de la seva carrera artística han experimentat el deler d’interpretar un paper de tipus burlesc. Com a caprici i per fer-se notar. Doncs bé, només un rampell així, propi de diva vella, explica el fet que Núria Espert s’hagi embolicat a protagonitzar una peça tan insubstancial i estripada com ‘Hay que purgar a Totó’ i hagi ensarronat a Mario Gas, director artístic de l’emblemàtic ‘Teatro Español’ de Madrid, perquè la programi.L’Espert es perd Aquest ‘Totó’ és la traducció poc feliç d’una obra curta escrita a començaments del segle passat pel comediògraf francès Georges Feydeau, celebrat autor de vodevils i molt conegut al seu país, però no pas aquí. Per això costa d’entendre quin interès pot tenir desenterrar ara aquesta comedieta. Catalogada de “farsa conjugal”, tracta ni més ni menys que d’un fabricant de ceràmica enderiat a obtenir un contracte en exclusiva per proveir d’orinals tot l’exèrcit francès. Però vet aquí que les discussions amb la seva dona li esguerren el negoci. Concretament, el que donarà peu al fracàs amb què es clou tan sublim argument serà una baralla pel restrenyiment del seu fill i per això mateix les invectives entre marit i muller que recarreguen tot el guió estan plenes d’al·lusions escatològiques. Al capdavall l’espectacle acaba essent un desfet de temps. Res no té ni solta ni volta, malgrat la minuciosa posada en escena del prestigiós director Georges Lavaudant o la suggerent escenografia d’estil impressionista aportada per Jean Pierre Vergier. I és que el catúfol de l’Espert d’obcecar-se a interpretar aquesta obra no té perdó. Perquè la realitat és molt cruel i ningú no es pot creure ni de broma que una actriu que ronda l’edat de Matusalem pugui encarnar el paper de mare d’una criatura de set anys. A més, malgrat el munt d’èxits que hagi pogut tenir pels camins de la tragèdia o del melodrama al llarg de la seva vida professional, el cert és que pels viaranys de la comicitat va ben perduda. Està incòmoda, no encerta el to, se la veu malgirbada, no para quieta en escena i s’entrebanca de fets i de paraula. Tant, que l’espectador acaba patint per ella, en lloc de riure-li la suposada gràcia. Una calamitat.Sort d’en BoschEl desastre, però, té una excepció que és el nostre Jordi Bosch. En el rol de marit fabricant de gibrelletes està senzillament pletòric. Relaxat i creïble, deixa anar cada rèplica amb l’elocució justa i la sornegueria apropiada. Ell és l’únic puntal de la funció. Per entendre’ns, tot i que és obvi que aquest ‘Totó’ no es mereix figurar en els annals del teatre d’avui dia, per justícia valdria la pena que en quedés almenys una petita nota al marge que digués: sort que hi havia en Jordi Bosch!