Segurament era una ocasió única i segurament no es va aprofitar, per part de la gent de per aquí, com calia. El Clap va acollir el dissabte un concert d’aquells amb encanteri. El bo de Terry Callier és un vellet del gènere que pot anar en dos sentits, pot ser l’avi de color que canti en una cantonada d’un barri desfavorit de Nova Orleans, pot ser un venerable mestre, un patriarca, un vellet tan xaruc com savi. Aquesta és la primera impressió.
La segona és la d’un entremaliat. Un avi juvenil, un home de vida, que riu i passa la vida amb aquell ritus que mana que “a les penes, punyalades”. Un avi tipus follet tortuga que enlloc de fer arts marcials fa soul. I quin soul. Més enllà de l’aparença d’home venerable, passem a la devoció musical. Quin tros de músic aquest Terry Callier.IntimitatLa veu de Callier ve del fons del seu cos. És fondosa i guia musicalment una proposta amb uns companys d’escenari que molts directes voldrien. A partir de la mestria seva a la guitarra però sobretot de la seva veu “de culturització massiva” podríem dir, Callier va domesticar els que hi eren fins a mig sodomitzar-los a base de cançons de reverència, moltes recuperacions d’antics mites de la seva època jove i altre revisions i versions.
Però no només de batalletes viu l’home que inicialment va semblar sorprès per la –relativa– mala rebuda d’un Clap que hauria d’haver-se omplert. Passat això i amb la comoditat de la intimitat, a Callier se’l va veure ja de passada, curós amb les formes i profund en el terreny musical, buscant una subtilesa musical que en algun moment va pecar d’excessivament pausada però que va viure a base d’alimentar-se del gran timbre vocal d’aquest nord-americà. La sensació al final era la descrita a l’inici: una oportunitat històrica que molta gent es va perdre. Terry Callier: un home per comprar-se’n música i escoltar-se-la escarxofat en algun racó de casa, un avi, viu i mite, amb qui Mataró va tenir el luxe d’intimar.
