Se’ns avisava de fa temps que nous aires bufaven o ho feien amb més força que temps endarrera en el món del rap nacional. L’amic entès al que sempre s’ha de recórrer quan es tracta de tirar d’aquesta veta, confirmava, i l’aspecte de la sala sentenciava sense pal·liatius. L’aspecte del Clap el divendres passat era destructor, impressionant. Tot ple, fins a la bandera. A petar. I aquí no es tracta d’una expressió tòpica, les sales peten quan qui les omple les fa vibrar, quan el fum venç les lleis, quan l’entusiasme neix amb el teloner i no mor amb la caiguda de la cortina. Tote King va arribar a Mataró com una realitat gran i va deixar la ciutat com una estrella encara més crescuda. I amb el que ve en les properes setmanes no ens hem d’estar de dir-ho: el Clap està en el millor moment de programació de sempre. I que duri.Tote King em sembla diferent. No, no és facial la cosa. Ell i la seva gent són raperos, un dels col·lectius musicals més corporatistes i alhora fidels quan s’hi ha de ser. Gorres, roba esportiva i divuit talles gran, canelleres i tota la mandanga. Però a partir d’aquí neix musicalment una persona diferent. A Tote King primer de tot li val una producció als discs que llueix en directe. Després va perfectament assistir amb son germà Shotta, una altra figura micròfon en mà, i un tercer. I després apareix la seva figura esllanguida, visceral i justa a la vegada. Hip-hop de primera classe, no de bussiness class. Música potent i rítmica, capaç de fer botar el Clap i d’embriagar des del que s’ho mira de puntetes des de darrera de tot al de davant, passant pel qui duu la barra clavada al tou de l’esquena o qui, a base de colzes, intentava fer-se lloc als balconets.Toc diferentI és que feia molt temps que no es veia el Clap així. I al goig s’hi va sumar un Tote King que va triomfar amb el seu disc de bandera i amb un rap cult. Parem perquè no es tracta de buscar-se enemics, però és que a Tote King li és tangencial tota aquella manera que acrediten altres estrelles. No és barroer, és tot un personatge i més que rebel –que ho és– és un freak, amb una carrera universitària, vivint amb els pares i políticament posicionat. L’amic que hi entén continua amb la nota biogràfica però amb aquest detall és suficient per entendre perquè ell és un raper diferent i perquè el seu “ple” i el seu èxit de divendres val doble. D’entrada va superar en entrades gent com Mucho Muchacho o la Mala, però és que a més ho va fer un estil simpàtic alhora que colpidor, viu alhora que reflexiu, enrauxat alhora que assenyat. Un concert 10. El rap no barroer omple a vessar
Tote King confirma la seva eclosió al Clap
Se’ns avisava de fa temps que nous aires bufaven o ho feien amb més força que temps endarrera en el món del rap nacional. L’amic entès al que sempre s’ha de recórrer quan es tracta de tirar d’aquesta veta, confirmava, i l’aspecte de la sala sentenciava sense pal·liatius. L’aspecte del Clap el divendres passat era destructor, impressionant. Tot ple, fins a la bandera. A petar. I aquí no es tracta d’una expressió tòpica, les sales peten quan qui les omple les fa vibrar, quan el fum venç les lleis, quan l’entusiasme neix amb el teloner i no mor amb la caiguda de la cortina. Tote King va arribar a Mataró com una realitat gran i va deixar la ciutat com una estrella encara més crescuda. I amb el que ve en les properes setmanes no ens hem d’estar de dir-ho: el Clap està en el millor moment de programació de sempre. I que duri.Tote King em sembla diferent. No, no és facial la cosa. Ell i la seva gent són raperos, un dels col·lectius musicals més corporatistes i alhora fidels quan s’hi ha de ser. Gorres, roba esportiva i divuit talles gran, canelleres i tota la mandanga. Però a partir d’aquí neix musicalment una persona diferent. A Tote King primer de tot li val una producció als discs que llueix en directe. Després va perfectament assistir amb son germà Shotta, una altra figura micròfon en mà, i un tercer. I després apareix la seva figura esllanguida, visceral i justa a la vegada. Hip-hop de primera classe, no de bussiness class. Música potent i rítmica, capaç de fer botar el Clap i d’embriagar des del que s’ho mira de puntetes des de darrera de tot al de davant, passant pel qui duu la barra clavada al tou de l’esquena o qui, a base de colzes, intentava fer-se lloc als balconets.Toc diferentI és que feia molt temps que no es veia el Clap així. I al goig s’hi va sumar un Tote King que va triomfar amb el seu disc de bandera i amb un rap cult. Parem perquè no es tracta de buscar-se enemics, però és que a Tote King li és tangencial tota aquella manera que acrediten altres estrelles. No és barroer, és tot un personatge i més que rebel –que ho és– és un freak, amb una carrera universitària, vivint amb els pares i políticament posicionat. L’amic que hi entén continua amb la nota biogràfica però amb aquest detall és suficient per entendre perquè ell és un raper diferent i perquè el seu “ple” i el seu èxit de divendres val doble. D’entrada va superar en entrades gent com Mucho Muchacho o la Mala, però és que a més ho va fer un estil simpàtic alhora que colpidor, viu alhora que reflexiu, enrauxat alhora que assenyat. Un concert 10. 
