El regal per l’Aniversari del Clap va complir les expectatives i Jarabe de Palo, en el seu retorn a Mataró, van mostrar-se com quelcom més que la cirereta de la celebració. El Clap va omplir-se i va registrar un gran ambient. Ningú va quedar decepcionat de la selecció feta per Pau Donés que va tirar del que no li falta, grans èxits, per mantenir un recital de nivell regular amb periòdics temes brillants. El directe de Jarabe, acostumat a majors embolcalls, va sonar molt bé a la sala mataronina i el carisma de la banda no van deixar lloc al dubte. Un èxit.
Tirant del darrer disc Jarabe va obrir amb “1m2”, per passar llavors a un inici vertiginós en què dos dels èxits del darrer dels seus treballs, “Dicen” i “Romeo y Julieta”, van repartir brega en consonància amb “Depende” que va suposar el primer punt àlgid. Ja llavors es definia bé l’estructura de la banda amb la vehicular veu de Donés com a argument sòlid i un guitarreig molt característic de còmode coixí. I és que en l’etern debat sobre una suposada monotonia de Jarabe cal respondre que si bé no es mouen d’un sol recurs, el cert és que d’aquest en treuen diferents sabors, I això, a voltes, és més difícil que un canvi lleuger.
“Mi diario personal” va donar pas a una estona de concert més tranquil·la, amb calma sols trencada per la gran “Ying Yang”, la millor cançó de Jarabe de Palo. A estones van tornar-se el protagonisme Donés, el guitarrista i la baixista, que ella sola, es va posar el públic a la butxaca. Van caure clàssics —perquè ho són— del primer disc abans que es fes lloc per la festiva “Bonito” antesala d’un final apoteòsic en el que les cançons a mig camí entre la malenconia i el romanticisme van poder amb una música ja força estancada.
La Flaca triomfa
Renunciant ja a refilar més del necessari, Jarabe va entonar l’himne del grup, “La Flaca” enmig d’un cor de veus que van portar la peça al terreny de la gent, mentre l’encombraven, encara més, com el clàssic populista del grup. A posteriori, Pau Donés liderava la banda per fer de clàssics dels primers discs, armes per entendrir amb cançons com “Grita”, fins arribar a un final sobri, suau i molt escaient.
El retorn de Jarabe de Palo a Mataró va ser triomfant. L’idil·li entre grup i ciutat s’estén i la complicitat és manifesta i garanteix un retorn amb major o menor demora. Els Jarabe s’han fet grans, han madurat i segueixen sent el mateix. Van tenir ganes de recordar-ho, en evocar el mític Local. Que Jarabe no oblidi els orígens els fa consolidar la seva identitat, ara bé, potser els convindria una època de “descomercialització”, per tornar a l’essència de crear estil i intentar canviar alguna coma perquè malgrat que la fórmula els funciona i que la broma de la mateixa cançó és mesquina, la trajectòria dels Jarabe no pot caure en ser la cançó de l’enfadós.
Notícia relacionada:
Pau Donés, Jarabe de Palo: “Espero venir a Mataró sempre que pugui”
