Sense cap tipus de complexos, al contrari. Els Pets van arrencar la gira de celebració dels seus 30 anys com a grup omplint a vessar el Clap i encenent una gira en forma de traca que espetega fort, seran més grans però no tenen pas la pólvora molla. Després de dues hores de concert i de fer suar la samarreta a base de bé –quina caldera que és la sala mataronina quan s'omple!– el grup va marxar amb un evident somriure d'orella a orella. En certa manera Els Pets tornen a un registre més esverat i directe de què havien mantingut els darrers temps. Deixen els recintes amb butaques, les teatralitats i els matisos musicals per desenfundar tota la seva artilleria. Tiren de repertori conegut per sodomitzar la parròquia i a partir d'aquí fan gaudir. Com les ràfegues de bon joc que encara ofereixen els jugadors mítics quan s'ho passen bé. Els Pets estan en forma.
La xifra dels 30 anys és, asseguren els qui ens hi acostem o els qui ja l'han superada, més espantall que realitat. Si per la trajectòria personal de les persones sovint se li infereix el caràcter de punt d'inflexió, pels grups de música arriba un punt que sumar lustres no deixa de ser revalidar periòdicament tot allò pel qual la banda segueix la seva trajectòria. Hi ha gires de celebració d'una sola dècada en què es tira d'una melancolia precipitada i celebracions de vint anys amb una degradació decadent de la proposta que se celebrava als inicis. Els Pets, amb 30 anys de cançons i per tant una vintena més de vivències al cos, saben plantejar el joc emotiu d'un repàs a les seves composicions més sucoses i recordades sense tenir, en cap cas, un aire de naftalina. Al contrari. El somriure jovial conviu perfectament amb la cana i l'arruga de torn. I un públic espectacularment transversal en edat –de nanos de 20 anys a gent amb els 50 celebrats– hi respon amb entusiasme. És com si amb concerts com el de Mataró, espetec inicial de la gira, Els Pets es dotessin a si mateixos d'una maduresa digna que bona part de la claca també es fa seva, abraçant-s'hi.
Una trajectòria en ascendència
De la trajectòria dels Pets, en l'aspecte musical, n'ha escrit moltíssima gent que ha quasi consensuat com d'un mètode més roquer bàsic, d'aires canalles, el grup va anar evolucionant. També en això rau la celebració dels 30 sense dramatismes, perquè la fita arrodoneix la consecució d'un discurs musical i estilístic d'una coherència enyorada en altres trajectòries en paral·lel de grups coetanis. Els Pets ja no masteguen el mateix xiclet sense gust sinó que ja fa temps que van optar per la música de forquilla i ganivet. I no per això obliden ni un cert populisme musical en algunes seqüències musicals, ni la proximitat confraternal amb un públic que mai els ha tingut com quelcom llunyà ni altiu. En la naturalitat de la seva connexió rau bona part de la raó per la qual flueixen bé en directe. I fins i tot segons quina cançó perduda en algun cassette sona millor en el directe actual, per més que el tècnic de so dediqués mig concert en trobar-li el to necessari en una sala d'acústica rebuscada.
Amb Joan Reig oficiant rere una vitrina, talment com si fos un dels antics papes de Roma amb aquell cotxe-vitrina seu i un Lluís Gavaldà juganer i agraït en tot cas, la buscada disposició de cançons van acabar d'augmentar la temperatura emocional del concert. No en va faltar pràcticament cap de les cançons que tant els haguéssim demanat a ells com a un jukebox catalanoparlant. Hi va haver ballaruga de Festa Major, matís quasi de balada lenta i una evidència que, amb cada disc i gira, les lletres i el seu coixí musical s'acomoden millor. Va ser en definitiva la constatació que sense ser el que érem, tots plegats, seguim sent. I això, amb el pes que sovint pot tenir el número 3, és molt d'agrair-li al grup de Constantí.
