15 anys són molts anys per a una discoteca i fins i tot una heroïcitat per a una sala de concerts. Partint d’aquesta premissa i amb aquell esperit d’ocasió excepcional que les xifres rodones proporcionen als aniversaris, arribava, divendres passat, la Pegatina al Clap. Com la iaia que confia a la lassanya de sempre l’àpat especial d’aquell dia. Un plat segur i tots els trucs al servei de l’efemèride. La Pegatina, camí de la desena de concerts a Mataró, com a resum del que ha pogut ser durant tres lustres la sala mataronina. Quan va obrir les portes la sala mataronina, els de Montcada quasi no sabien què era la rumba. Divendres les van tocar totes exercint de mestres de cerimònies i de pastís.
No era un concert més per a aquests enganxosos del ventilador revolucionat, un cas paradigmàtic d’allò que algú va anomenar “so Barcelona” i que ara, passada la moda i les ganes de pontificar, se’n pot dir confluència d’herència rumbera i tot el que hi cap a l’esperit rebel d’una nit que s’allarga. La Pegatina està preparant el cinquè disc però van voler ser al Clap i el Clap va voler que hi fossin ells. Ells i una llarga tropa que anava venint i tornant de l’escenari. D’Callaos, Green Valley, les Sey Sisters, Ramon Mirabet o els Esne Beltza. Molta gent passant-ho massa bé dalt de l’escenari perquè l’esperit no fos compartit a baix. La sala, plena i calorosa. Més de dues hores de concert sense cap tipus de concessions. Una nit molt Clap pels 15 anys de la sala.
El muerto vivo final, viscut des de dalt l'escenari
Homenatge a Peret
La nit va acabar amb un escenari inundat de músics cantant ‘El muerto vivo’ de Peret, com a homenatge al Rei de la Rumba. En aquest cas el final serveix per descriure les preliminars, ja que abans La Pegatina havia posat tota la seva col·lecció de cantarelles i salts, versions efímeres de clàssics de les discoteques i totes les rumbes possibles al servei d’un esclat com tota una sala cantant el “no estaba muerto, estaba de parranda”.
Va ser una festa de la música en directe, més que no pas un concert. Va ser accelerar sense por, fer ballar sense fre i anar una passa més enllà. Els aniversaris se celebren a consciència i n’hi ha, com aquests 15 del Clap, que fan adonar-se a molts de l’edat que tenen i de com passa el temps. Divendres, al Clap, tothom ho va saber entendre. I la nit, rodona, va acompanyar com feia temps que no es veia a la sala mataronina. Quan és el 16è Aniversari?
