Tot i que la proposta musical de Marlango no va acabar d’engrescar la gent per anar a la Sala Privat –el públic assistent no arribava a omplir la pista–, el seu pop suau amb influències de blues i jazz va encisar als que van tenir l’encert d’anar-hi. No tant sols els fans van sortir convençuts per la veu seductora i sensible de Leonor Watling i la virtuositat musical dels seus acompanyants, sinó que també van aconseguir atrapar als que només coneixien els temes més famosos.
L’actriu madrilenya i els tres músics que fabriquen l’embolcall musical a les seves paraules, tenen una facilitat sorprenent per crear una atmosfera única en els seus concerts, com si viatgéssim en el temps per anar a parar a un cabaret o un club de jazz de principis del segle XX. Marlango venia a presentar el seu nou disc “Un día extraordinario”, el primer de la seva carrera en castellà, però no es van oblidar de cap dels seus anteriors treballs en anglès, alternant grans èxits com Madness, Pequeño Vals, Hold Me Tight o Dance, dance, dance, entre d’altres. De fet, encara és amb les cançons anglosaxones en les que es veu més còmode al grup madrileny, en les que creen aquesta atmosfera de la que parlàvem. I no diem pas que noves cançons com Dame La Razón, Lo que Sueñas Vuela o Bocas Prestadas siguin dolentes, ni molt menys, però segurament necessiten més escoltes i més interpretacions en directe, per acabar d’aconseguir un concert rodó alternant anglès i castellà.No es van oblidar d’interpretar grans versions com El Sitio de Mi Recreo d’Antonio Vega, i van acabar posant la cirereta del pastís amb una sublim Shake The Moon, que va deixar un dolç sabor de boca a una audiència totalment entregada. Watling havia avisat que tenia problemes vocals i sí que es va notar una mica en determinats moments, però el seu encant personal i el seu saber estar, juntament amb les seves dots interpretatives, van evitar que això fos un llast pel concert.
