“Bona nit capgrossos!”, va tronar el gegant Gambeat, el baixista i pocs segons després apareixia el pardalet, Manu Chao. Aquesta és la crònica d’una nit de bogeria col·lectiva, com cada nit de concert d’aquest petit ocell francès, basc, gallec, català i tantes ascendències com la llegenda li vulgui imposar. És la crònica de dues hores amb el mateix directe que els darrers 12 anys, de la mateixa escudella simple però única de la música d’un home, Manu Chao, que té formes de llegenda viva, de mite en vida. En mala vida, en el seu cas. Pel que pregona i provoca i per un dels seus himnes. El líder de Mano Negra, el símbol, l’artífex. Aquest és Manu Chao que toca “clandestinament” sota pseudònim i omple i desvetlla el personal com ningú.
Un moment del concert d'ahir de Manu Chao
Manu Chao és un somriure permanent, uns ulls que s’encenen i s’apaguen, les venes de dolor i la ganyota de patiment. És una boina i una camisa oberta, és un palestí lligat a la cintura i una bandera del Sàhara com a únic ornament en escena. Manu Chao és Madgid, un guitarrista virtuós com pocs, canós i jovenívol a la vegada, el monstre del baix Gambeat, Garbancito a la bateria i aquest cop també Joan Garriga i el seu acordió de Dusminguet i La Troba posat al servei del tren sonor d’aquests Atomic Pardalets. Manu Chao són dos, tres acords. I un canvi musical i de compàs que fa de cadascuna de les cançons una sessió d’aeròbic corporal. Actitud punk seria. Límit permanent. Manu Chao són proclames i a estones una guitarra acústica que rasca per “reggaeitzar” o “rumbejar” segons convingui. Manu Chao és un concepte més que un músic.
Clàssics a dojoEn aquest context era d’esperar que el tancament de la gira dels Atomic Pardalets per les cases de la música encengués el Clap. Ple fins la bandera, disposat a la causa del qui cantava i assedegat de cada cançó que a còpia de perpetuar el seu mateix directe Manu Chao ha acabat convertint en cant espiritual. Ell ja va canviar la música entre finals dels vuitanta i els noranta amb Mano Negra, ara reitera el que va fer sense embuts. El concert va arrencar amb ‘Mr Bobby’ i va fer el primer cim ben aviat amb una ‘Clandestino’ en la que costava sentir el cantant per sobre el públic. La festa era total gràcies a l’actitud intrínseca dels directes de Chao. Les cançons s’equiparen potser massa en el seu directe i es té la sensació de repetició, cert, però l’ocell punyetero sap jugar amb el seu repertori i versionar el King of the Bongo de Mano Negra ralentitzant-lo o caviar el compàs del ‘Raining in Paradise’ del seu darrer disc. A la hora i mitja de concert, esprint final. No hi va faltar la versió enganxosa de la versió màquina de Pinnochio que sempre fa embogir el personal o cançons com ‘Desaparecido’, “Bienvenida a Tijuana’ o Joan Garriga, ja quan la festa era total i desfermada, posant-hi el ‘Locomotora’ de La Troba Kung Fú.El final del concert no pot ser més apoteòsic perquè tot el directe destil·la frenetisme. Però encara pot créixer si es tanca amb ‘Mala Vida’ i tot plegat s’acaba esllanguint. Nou anys després de ser al Clap –aquell cop fent tàndem amb Fermin Muguruza– Manu Chao tornava a acomiadar-se de Mataró després de guanyar altre cop per KO una nit de diumenge de pont. L’ocell abandonava aquest niu i la seva música atòmica es recordarà durant temps aquí i arreu per on passa. Manu Chao és un pardal, un pardal etern.
