Ha superat la seixantena però manté enceses les guspires de la mirada. Entoma la indumentària de l’hàbit roquer, però no li pesa. Es troba una sala menys plena de les que freqüenta, i esbossa una mirada. S’està més de dues hores d’intensitat musical de molta, de moltíssima qualitat. I es queda tan ample. Així és Elliot Murphy, un avi murri i juganer que tornava a Privat en el marc d’un Cicle d’Autor convertit en excusa per gaudir-ne. Com l’ampolla del bon vi que espera al rebost la millor ocasió per ser servit a taula.
Se li nota que és fet de la mateixa pasta i que comparteix ‘quinta’ amb el Boss. Murphy és ortodòxia pura, rock genuí. És un cas com un cabàs perquè mentre la seva Nova York ha estat una poma acollidora de músiques, ell fa temps que es va instal·lar a París. Des d’un posat de suficiència que avala més de 20 discos en tants anys i panys que fa que composa, compareixia a Privat disposat a viure com ha fet sempre. Hi ha avis que expliquen anècdotes, ell fa rock. El molt viu s’acompanya a la guitarra de qui, en absència del cantant del barret, s’enduria els flashs i les atencions en solitari. Un Olivier Durad majestàtic a la guitarra. I crossa perquè Elliot Murphy edifiqués uns bons fonaments musicals per una nit en què va passar de solidificar balades amb cert aire blues a trenar cançons més folkys, recorrent quan calia a l’enèrgic solo de guitarra del qui la domina a plaer.
La gallina del bon caldoGallina vella fa bon caldo, diuen. Murphy se les sap totes, les sopes, i va saber-se endur el públic per allà on va voler, amb la naturalitat del qui està fet per al somriure del riff de guitarra. Per postres, ordena retirada de la primera fila de l’atac elèctric i es posa tothom a la butxaca amb una sessió acústica que acaba de fer rodona la nit, com fent brillar els estels que no té el cel de Privat. Més que recomanable, més que envejable. Genial, Elliot Murphy.
