La capital del Senegal, per un dia, va ser Mataró

Els concerts com la Fête Africaine superen en molt el concepte de simple esdeveniment musical. Veure comunitats senceres delirant amb el seu cantant ídol, veure com les flors de les nacionalitats floreixen a quilòmetres i quilòmetres del seu lloc de procedència és quelcom impactant, que embalsama l’assistent ras al concert, que es veu encerclat per un entusiasme contagiós i quasi religiós. L’experiència val la pena i, potser sí, és el que més val la pena d’aquest festival de músiques que és el Cruïlla de Cultures. Va passar amb Yossou N’Dour o Khaled, amb Bersuit o Lila Downs i dissabte passat va tornar a passar. L’ambient que es vivia pels voltants del Camp de Futbol del Camí del mig era d’excepció i sols faltava que darrera d’alguna porteria emergís el Llac Rosa perquè un acabés de fer el símil i veiés que Mataró era un Dakar en miniatura.La nit senegalesa va ser musicalment variada, cosa que parla a favor, i molt del propi país i el seu potencial musical. Més enllà de Déu que allà és Yossou N’Dour neixen una sèrie de grups diferents, entre ells la cunyada del propi líder, Vivian N’Dour que havia de venir a Mataró però a alguns dels seus músics no van donar-los el visat. Una pena. Tres grups enlloc de quatre i, si és menester de dir-ho –que ho és– mal ordenats. Perquè la cosa va anar de dalt a baix ni que sigui en quan a la rítmica i aquesta és bàsica perquè una seqüència de més d’un concert s’aguanti. Va començar la tralla, va seguir el folklore i va acabar la cançó d’autor. A l’inrevés, els mateixos ingredients, haurien tingut molt millor gust. L’ordre dels factors pot alterar el producte. En tot cas, tot i mal ordenats, la gent congregada, unes 1.400 persones, van tenir per a tots els gustos i la festa africana va ser el que prometia: una gran experiència.Del rap al venerableLes propostes musicals van ser les següents. D’entrada Daara J, uns rapers que van posar potes enlaire Cerdanyola amb un terrabastall musical de primer ordre. Molt occidental i molt propi a la vegada. Amb un peu a la França –anti-Sarkozy, per pebrots– i l’altra a l’Àfrica, a la que no van parar de cantar dient que compartien sang amb Europa. Darrera hi va anar el venerable, un vellet que no ho semblava. Doudou N’Diyae Rose, eminència del país, líder d’orquestres eternes de percussió, creador de simfonies percutides molt notables. Concert de folklore aquí del particular senyor de 77 anys. De la quinta de Omara Portuondo, ni més ni menys. Visca la vellesa! I al final un Omar Pene que no va tirar precisament d’aquest atribut per plantar un concert on la base de cantautor a l’estil N’Dour va afirmar-se com a influència i referència tot i no arribar-li, malgrat estar molt bé, a la sola de la sabata. En tot cas, i tornant a la sociologia, un altre esdeveniment supra-musical per emmarcar. Per això també serveix el Cruïlla.