Un veí de la zona del Parc Central em preguntava dies després de la pròpia diada de Les Santes que què coi hi havia passat al vetust recinte la nit del 27. Em deia que normalment aquell era el dia de “descans” però que des del llit havia quedat impactat del que havia sentit. Un so sec, fort, quasi violent. Murri per estalviar-me més explicacions vaig recórrer a dues paraules que tot ho resumien: Manu Chao. El cicló multinacional de la música festiva va ser per Santes a Mataró i ho va fer per la porta gran amb un dels recitals als que ens té no sols acostumats sinó enganxats com a la pitjor droga.
El menut cantant va decidir aprofitar l’ocasió i oferir un recital extasiant, fins i tot temerari amb la xafogor que feia aquella nit de Santes. Més de dues hores de tralla, de cançons convertides en himnes, de transicions juganeres amb el públic. La recepta habitual combinada amb què eren Santes. Manu Chao fem-ne concert major, es podria haver dit d’entrada. I a fe que ho va aconseguir amb aquest quartet anomenat La Ventura que en un d’aquests miracles sonors sols a l’abast de gent com ell aconsegueixen produir un so potent com el de la pretèrita Radio Bemba amb una desena d’instrumentistes. Amb raó el veí que confiava amb la tranquil·litat, estirat, al·lucinava amb el tragí.
Energia desbocada
Manu Chao és energia. Bàsicament. Desbocada a estones, dosificada a altres. El petitó ha trenat una complicitat amb Madjid, Gambeat i Garbancito que el permeten sobreeixir en totes i cadascuna de les seves aparicions a carn viva: exemple del concert mataroní. Amb un públic amb força presència forana però també mataronins farts de viatjar per sentir-lo, fins i tot emocionats per tenir-lo a casa un 27 de juliol. Amb la recepta musical de sempre, tant funcional com la Juliana, tan poc secreta com la cervesa. Amb guitarra acústica, guitarra elèctrica, baix i bateria. Amb un repertori farcit de proclames globalistes. Amb un domini total i absolut del concert, el tempo i l’escena. Descàrrega elèctrica pura.
Si alguna cosa ningú pot negar a Manu Chao és que des que amb la Mano Negra va subvertir molts dels ordres i de les lògiques musicals fins al moment no ha tornar a pujar a un escenari sense aquest objectiu. Per molt que els seus concerts semblin idèntics i musicalment sovint el seu canvi de compàs a mitja cançó respongui a un canon fins i tot rupestre de l’espectacle en directe. No se li pot recriminar res a qui sua la cansalada i la fa suar com ell. Al que fa de velocista durant mitjanes de fons. Al que és capaç d’enllaçar i servir-se d’entrada tres de les seves cançons més conegudes per, a partir de llavors, superar la rascada de l’acústica i posar-se en mans de sessions impossibles d’elèctrica.
Les més de dues hores viscudes van posar el Parc en aquell punt extasiat dels grans recintes o les petites sales on Manu Chao se sent tant còmode. Gestualitat descarada, fins i tot parlaríem d’espiritualitat festiva, el mite i el personatge es fonen, el músic supera el record i tenim concerts convertits quasi en sessions descarnades d’agressivitat musical. Droga dura. Festa Major. Exactament el que volíem d’ell, gran Manu Chao a Mataró.
