Joan Pera aterra a Mataró per la Festa Major amb la seva millor bandera: l’humor. De la mà de la també popular actriu catalana, Lloll Bertran, aposten per una versió desenfadada del clàssic de Zorrilla, Don Juan Tenorio. A més a més, segons explica, actuar a la seva ciutat és un veritable privilegi.
Quin Joan Pera arriba a Mataró?
En Joan Pera que arriba a Mataró és el de sempre, que és com una marca. Això sí, amb un nivell d’humor molt més alt. En aquests moments, la situació del país, la cultura i el teatre està en uns moments perillosos i per això apostem per una oferta clarament divertida que entronca amb una tradició d’humor catalana tremenda.
No actuava dins la Festa Major des del 2009, quan va interpretar ‘El joc dels idiotes’. Per un mataroní com Joan Pera, què significa actuar a Mataró i per Les Santes?
És un honor, sincerament. Treballar a Mataró m’agrada molt perquè ho he fet des de petit. Tinc lligams molt especials amb la ciutat. A més a més, sóc molt santero i no em perdo mai cap acte com a ciutadà: vaig a veure els gegants, els focs, vaig a la Missa... mai marxo quan és Festa Major i per tant, actuar-hi és el súmmum. Per a mi, poder participar a la festa major significa vida.
Torna a l’escenari amb Lloll Bertran i amb una versió de Don Juan Tenorio, una proposta teatral del tot ‘desenfadada’. Què hi trobarem?
Han dit que és una versió Zorrilla. És una obra de teatre descarada, tot i que no obscena, ans al contrari. Alguns crítics diuen que és una versió d’un humor desenfadat, però el que a mi més m’agrada és que és una proposta participativa: trenquem l’esquema de l’obra i entrem i sortim de la comèdia tant com volem. El públic es converteix en el tercer protagonista.
I el de Mataró és un bon públic?
El públic mataroní és extraordinari. Hi ha gent que sempre m’ha seguit i en general, amb Mataró sempre m’hi he entès molt bé. Aquí podré actuar-hi quan ja no em vulgui ningú. Ara bé, actuar a Mataró és difícil. Totes les ciutats properes a un centre cultural fort com és Barcelona tenen un públic molt exigent que et reclama tots els ets i uts que poden trobar a la gran capital.
L’adaptació teatral de Don Juan Tenorio és recordada sobretot per la inoblidable interpretació per part de Joan Capri i Mary Santpere al Teatre Romea de Barcelona a mitjans dels anys 70. Què n’heu agafat d’aquella actuació?
Vam intentar agafar la idea del Capri, però no n’hem extret res finalment. Vam agafar el text de nou i en funció del que ens anava suggerint, vam crear aquesta nova proposta. Capri i Santpere van actuar amb un elenc d’actors, una orquestra i un cor. En el nostre cas, només som dos damunt l’escenari. Nosaltres posem dos personatges molt ben creats per Zorrilla i els convertim en Tenorio Pera i Inés Lloll sense fer un humor barat i obscè.
Compartiu cartell amb dues obres de teatre més: amb La Ratera de la Sala Cabanyes i amb una de les comèdies amb més èxit de Broadway com és ‘T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré’.
És un plaer. L’evidència del teatre de la Sala Cabanyes a Mataró és de molts anys i és una escola teatral de grans artistes i això està demostradíssim. Que arribi el punt en què els seus espectacles poden saltar a la sala del Monumental és una gran notícia. Per l’altre costat, la comèdia ‘T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré’ és boníssima. Agrada molt a la gent i la companyia que té darrere la converteix en una proposta extraordinària. Penso que amb la programació d’enguany de Santes és, teatralment, una de les millors dels últims anys, tenint en compte la situació del país.
Quina és la valoració que en fas, de la situació cultural del país?
Tot i que ens trobem en un moment realment difícil, els 20 o 30 anys d’història del teatre català faran que no es perdi. De fet, penso que ens trobem en el moment teatralment més alt en l’àmbit català. En el món dels escenaris, a Catalunya sempre s’ha treballat a partir de l’esforç personal. Mentre hi hagi una societat civil que vulgui veure teatre i unes associacions com La Sala Cabanyes que tinguin ganes de fer-ne, no ens prendran res. La feina feta durant 30 anys no es perdrà ni perquè diguin que el teatre és un luxe ni perquè ens augmentin l’IVA.
