La suavitat musical personificada. Jabier Muguruza va actuar al Casal de l’Aliança i hi va aplegar 200 persones un concert inclòs dins el Cicle de Músiques Tranquil·les de la Casa de la Música. I el nom va fer la cosa a tenor de la proposta del basc que a mig camí del recital poètic i la cançó d’autor va brindar els temes del seu disc més recent en una vetllada càlida i íntima. Jabier Muguruza, estendard de la intel·lectualitat musical i poètica euskalduna, va comparèixer al Casal amb el seu acordió inseparable, un guitarrista que va treure suc d’una guitarra de dotze cordes i una corista que, potser desaprofitada, sols va fer coixí a la veu del gran dels Muguruza. Aquesta, de poc volum i molta profunditat, va ser l’arma letal amb la que el cantautor va fer-se seva una nit molt suggerent.
La placidesa va presidir el concert. A excepció d’un valset, les peces eren de ritme lent, amb la tènue veu de Jabier Muguruza com a protagonista. Obert i transparent, el músic no va estar-se entre tema i tema de comentar amb el públic el record d’anteriors visites a Mataró, amb especial record a la que va fer en plenes Santes. El seu personalisme musical, doncs, no era nou per un públic mataroní molt variat que va omplir la sala i que va sortir-ne majoritàriament satisfet. Aquesta connexió amb el públic la va aconseguir per l’intimisme i el minimalisme musical d’aquesta mena de nou Mikel Laboa, sense les guerres i energies, però, del mític cantautor. Les lletres recitades i cantades, en l’intel·ligible –per als no afortunats– euskera no va impedir que el contingut de les cançons transcendís i el sentiment que cada peça duia el darrera va saber expressar-se gràcies a una fórmula musical possibilista. Un concert ben recomanable dels que sempre fan falta.
