Què és Xarli Diego Comunicació?
És un gabinet de comunicació que es va crear fa més de 20 anys quan jo, després de treballar en premsa, ràdio i televisió i dirigir dues companyies de discos, vaig decidir que la meva experiència als mitjans m’havia de valer per treballar en comunicació. Havia d’aprofitar tot el meu ‘background’ amb la comunicació per fer comunicació.
Us encarregueu de comunicar.
Mantenim la relació amb els mitjans de comunicació. El client necessita bona imatge, que expliciti què està fent, si ets un artista per explicar quan estrenes, si ets una institució per actuar intel·ligentment davant de qualsevol situació. A més a més de tot això també fem publicitat: creem cartells, tanques publicitàries, publicitat creativa, relacions públiques, esdeveniments, catàlegs de moda... Donar-nos a conèixer, sigui amb idees, publicitat o mitjans.
Dieu que feu ‘Comunicació feta a mà’.
Nosaltres som una empresa familiar, amb tots els respectes a les empreses multinacionals. El tarannà i el tracte és familiar. Els clients em truquen dissabte i diumenge i els atenc perquè si treballen ells, també treballo jo. La relació és personalitzada des del punt de vista que pensem molt el que fem amb el client. Cada client és un món. Fet a mà perquè és fet amb molt de carinyo i molt d’amor.
Què és el que menys t’agrada de la comunicació?
La pressió que tinc sempre per buscar l’excel·lència i perquè tot surti molt bé. I això no m’agrada perquè no només depèn de mi sinó que depèn de terceres persones. És de les coses més fotudes de la meva feina. Però la felicitat no és absoluta.
Podeu fer comunicació per a tothom?
Hem portat clients de tots tipus. Si hi ha alguna cosa per explicar o per vendre, jo no dic mai que no. Tothom necessita comunicació, hem treballat també en llançaments de botigues petites. Sigui com sigui busquem quelcom original i ho treballem amb carinyo.
Una bona agenda de contactes és essencial?
Sí. Però la creativitat no la compres amb contactes. El parlar, negociar, explicar als mitjans de comunicació, és evident que, si no coneixes ningú, se’t fa tot més difícil. I tot i així, pots tirar endavant.
Com s’aconsegueix tenir una bona creativitat?
La creativitat és una cosa força innata. Jo he treballat amb genis però no en sóc. Sóc un noi treballador i tinc cert element creatiu però he treballat amb la Trinca amb Rosa Maria Sardà, el meu mestre és el Puyal i ara treballo amb Tricicle. Ells sí que són patums del país i alguna cosa se t’enganxa. En aquest sentit estic molt orgullós d’haver treballat amb tota aquesta gent.
De tota la teva trajectòria què en destacaries?
Positivament segurament una de les coses que més m’ha marcat és entrar a Ràdio Barcelona a treballar. Això devia ser quan tenia 21 o 22 anys, venia procedent de Ràdio Manresa i aquella època, ara és difícil entendre-ho, però Ràdio Barcelona era la primera i la número 1. Llavors jo era el nen d’una generació amb grans professionals. Allà hi havia gent com Joan Castelló, el meu mestre de ràdio perquè era el cap de programes, hi havia en Luís Arribas Castro, en Joaquim Maria Puyal ... A en Puyal li feia les promocions de futbol amb creativitat, a partir d’allà vam connectar. A cada partit m’inventava una història.
Tens moltes coses per explicar.
T’explicaré una anècdota. Amb 16 anys vaig entrevistar Johann Cruyff pujant unes escales. A Ràdio Espanya Barcelona hi feia de becari i acostumava a anar al Camp Nou per entrevistar els jugadors i l’entrenador. Un dia em van dir: “a veure si enganxes al Cruyff que a ningú li fa cap entrevista”. Ho vaig provar. Jo era un nen de 16 anys, en Johann em devia veure la cara de “pipiolo” i em va dir: “me puedes entrevistar solo subiendo las escaleras”. Tenia només tres minuts i li vaig preguntar si aniria a la manifestació de l’11 de setembre. I em va dir: “No, no voy a ir a la manifestación”. Després d’allò, un periodista veterà em va preguntar què m’havia dit, li vaig dir i l'endemà m’ho vaig trobar a la portada d’un diari. No em tornarà a passar. Vaig tenir un disgust molt gran.
Cites a grans noms de la comunicació. Amb qui et quedes?
Amb tres, professionalment parlant. El meu pare a la ràdio, Joan Castelló Rovira. Era el cap de programes, i jo amb els anys vaig ser adjunt al programa de Ràdio Barcelona. Ell és l’home que va creure amb mi a la ràdio. Joaquim Maria Puyal, és l’home que va creure amb mi a la televisió. Li dec fer moltes coses. És un mestre. I per últim Vittorio Gassman. Quan treballava amb la Sardà vaig tenir la possibilitat de dinar amb VIPs, molt VIPs. Vaig tenir a l’abast personatges de tota mena: escriptors, polítics,.... L’entrevista amb Vittorio Gassman em va marcar i em va colpir.
Com veus la comunicació en aquests moments?
Apassionant, però molt complexa. Complexa perquè tenim tants impactes... quan jo vaig començar en comunicació, si controlaves una mica les 'teles' ja feies. Ara està massa dispersa. És un món amb tantes possibilitats que dir-li al ciutadà que hi ha una cosa nova et costa no dormir en una nit, i el ciutadà tampoc dóna l’abast a tants impactes. Compateixes amb tot.
