L’actual situació de crisi fa que ningú cregui a ningú. Qui més qui menys s’adona que ningú diu la veritat, ja sigui perquè no la coneix, perquè dir-la va en contra dels seus interessos o simplement perquè la situació és tan complexa que és molt difícil copsar-la. Ens trobem en un període transició, en el que no estem satisfets del que tenim i desconeixem del tot cap a on anem, si bé s’entreveu que avancem per un camí, caracteritzat per una disminució de la força física i un augment de la capacitat intel·lectual.
Cal però constatar que si no es pot creure ningú, la dificultat que pot suposar l’esforç intel·lectual d’intentar esbrinar per un mateix el que passa, donat que el nostre cervell no està entrenat per fer-ho, converteix aquest esforç en quasi bé impossible. Per aquest motiu l’entrenament i aprenentatge del nostre cervell, s’ha convertit en una important assignatura pendent, que en cap cas pot esdevenir, una qüestió teòrica sinó pràctica. Quina millor manera de fer-ho que utilitzant les xarxes socials i fent una clara aposta per la total desaparició de la propietat intel·lectual, per assegurar la lliure circulació del pensament.
Tot això ja comença a succeir, tot i que les actuals xarxes socials, consumistes de temps de forma banal sense cap tipus de profunditat intel·lectual, no siguin les més adequades. És una qüestió de temps la creació de noves xarxes socials, vàlides per a la gestió d’activitats que promoguin canvis necessaris per a la creació de la societat del coneixement.
