Fugir d’ortodòxies, fer versions i convèncer

Ismael Dueñas i el seu trio convencen al Casal de l'Aiança

Atrevir-se a experimentar al segon concert d’un cicle novell és arriscat, però quan la teca és bona el gust està assegurat. El segon recital de “Nits de Jazz” va descobrir una cara diferent a la del primer concert i a la de tots els que vindran.

Res d’ortodòxia, jazz clàssic o apostes segures, risc, moneda enlaire i surt cara: un concert de menys a més, de començar patint per acabar entusiasmat. Un concert per descobrir i tastar. Un altre concert de jazz en òptimes condicions, a saber per tal de fer la boca aigua a qui llegeixi: una copeta de cava, patates, cacauets, croissants i xocolatines. I Ismael Dueñas, un monstre del piano, amb assistència puntual i cumplidora de contrabaix i bateria. En algun moment el conjunt va estar distès i desconcentrat. Van ser 4 instants comptats, però. Ben perdonables. Quan la nit va créixer també ho va fer la proposta.D’una sardana a JamiroquaiPerquè l’inici va ser tan estrany que va sobtar. Una sardana versionada en jazz, tal com ho senten. Difícilment digerible d’entrada, l’explicació de Dueñas la van fer més intel·ligible. I el pianista, murri, va proposar aquest joc al llarg de tot el recital, no dir les versions fins un cop tocades, jugar a l’endevinalla amb el públic que intentava destriar entre arranjaments una original de Tom Waits, els Beatles o Jimmy Hendrix. Tot “deconstruït” en un jazz particular i personal, fora de tot ordre o lògica gremial dels jazzmans. A còpia d’anar tocant diferents tecles i anar de la música clàssica a Jamiroquai, Dueñas va anar obrint-se a un públic cada cop més receptiu que el va acabar aclamant i demanant amb fervor un bis. Pels malalts dels números, unes 140 persones. Un dijous i sent Mataró: això promet.Final propiEl darrer tram de recital el va firmar un Dueñas sense jersei de llana, lluit la calor del vermell de la seva camisa als dits i el seu vituosisme, que tant percutia amb una baqueta les cordes del piano com jugava amb una melòdica mentre no deixava de banda el portar la veu cantant. Aquí també el contrabaix i la bateria hi van acompanyar i finalment les versions van quedar a un costat i Dueñas es va permetre algun tema propi. La gent ja estava convençuda.