Daniel Higiénico vindria a a ser un “Zidane” de la música, si obviem el darrer any i mig de l’ara vegestori futbolístic. Com el futbolista francès té tanta classe que se’l respecta pel bagatge que acredita, i sempre ofereix bones dosis de qualitat, a la seva, quan puja dalt l’escenari. L’Higiénico és pura dinamita quan s’embala, com el francès quan el tempo del joc demanava a crits que fes de les seves. Els dos són “cracks”, o més ben dit el cantant encara ho és. I ho continua demostrant quan actua, com va fer el dijous 30 de març. Puntual quan se’l requereix, les vegades que ha vingut a Mataró ja fan de mal comptar. I si continua venint i continua triomfant, més cops que vindrà.
Daniel Higiénico està al Clap com a casa. Podria sortir a l’escenari amb sabatilles i batí. No ho fa però poc li falta. Surt aviat i en la comoditat d’un ambient propici comença a escampar el seu ideari musical, com els venedors ambulants. Treu la sàtira que s’enfila per tots els seus temes, escampa bones rascades de la seva guitarra i es recolza en l’acompanyament per agafar aire. Juga i fa jugar. Com un bufó fora d’època es mira el món amb el somriure de qui és a una òptica solitària. Se’n fot de tot i deixa anar unes lletres tan estrambòtiques i surrealistes com mortals i properes. El millor d’aquest guerrer de la música ve quan s’esvera i recorre a les perles del ja extens repertori. Són els moments que valen el concert i el que fan d’ell el músic més programat de la història del Clap. I la notícia molts cops, per l’altiu nivell que sempre ofereix es limita a si ha interpretat, o no, aquella cançó o aquella altra. En aquest sentit després de dos “bolos” de silenci aquest cop va tornar a pujar dalt l’escenari “El hombre cucaracha”, potser la més genial de les peces de l’higènic. I va triomfar, com no. Fins la propera!
