El Monumental estava ple com un ou, tot el públic va quedar enganxat des de la primera escena fins a la desfeta final i encara força estona després d’acabada la funció, al carrer, grups d’espectadors continuaven comentant les seves impressions. Això era dissabte passat i es representava ‘La cabra o Qui és Sylvia?’. Vet aquí la millor manera de celebrar el Dia Mundial del Teatre a Mataró.
Encert de programació i també de la concurrència que no es va voler perdre l’última obra d’Edward Albee portada a l’escena per Josep Maria Pou amb cos i ànima, ja que l’ha traduïda, dirigida, produïda i interpretada. I de totes aquestes facetes se’n surt notablement. Perquè es tracta d’una peça duríssima, amb una temàtica portada al límit: el protagonista, un arquitecte de fama, s’enamora absurdament i s’ho fa amb una cabra, cosa que desencadena la devastació física i moral de l’entorn familiar, fins aleshores plàcid, d’una esposa amatent i d’un fill adolescent homosexual ben acceptat per l’ambient benestant i progressista que l’envolta.
Teatre en vena
Aquest fil argumental que Albee porta volgudament fins al terreny de la provocació, Josep Maria Pou el resol marcant un ritme i unes interpretacions molt pautades, i així el desenvolupament dramàtic li permet transitar com aquell qui res des dels tocs d’humor que provoquen la rialla fins a les estridències més violentament patètiques, de manera que el somrís del públic es transforma en pur mecanisme de defensa davant la contrarietat de sentiments i la contundència de les rèpliques. L’escenografia i la il·luminació, remarcables, també ajuden a l’acció.
Dir que el Pou actor és un dels grans d’aquest país és com no dir res, perquè ja se sap. I en aquesta obra ho torna a demostrar sobradament, fent teatre en vena, ben dosificat. Però el seu vessant inèdit de director ens regala a més una Marta Angelat que defensa amb vehemència un paper dificilíssim, que l’obliga a passar una maroma sense xarxa entre registres molt contrastats. Pau Roca interpreta amb força el rol de fill, però potser es mostra una mica massa convulsiu. Finalment Blai Llopis, que fa d’amic, resulta més discret dintre la correcció.
En síntesi, nit de teatre bestial, la de dissabte. I no només per l’argument.
