Rubianes solamente, riallades rituals
Rubianes té més cara que esquena, però no enganya: s’imita a ell mateix
Ja se sap que Rubianes té més cara que esquena. Però no enganya. En aquests moments en què a cada cantonada pots trobar-te pilons de suposats humoristes procurant fer la gracieta amb imitacions forçades, és d’agrair que Rubianes sempre faci riure imitant-se només a ell mateix. Amb una fórmula que li funciona des de fa anys i panys, ha creat un personatge que no se sap ben bé si és el que puja a l’escenari o el que circula per la vida. Si Rubianes s’hagués dedicat a fer comedietes de repertori, hauria acabat sent allò que abans se’n deia un característic graciós. Però no. Com que actua sol i va per lliure, senzillament és únic.
Estil Rubianes
El seu és un humor cínic, destarotat i bròfec. Que massa sovint se situa en el terreny del tòpic i que podria quedar-se en un pur despropòsit, si no fos per la bona dosi d’estil i d’art que Rubianes hi posa, que el converteixen gairebé en entranyable. I és que ell té fusta d’actoràs. Per formació, per trajectòria i també per edat, que és notòriament la font més habitual d’experiència.
Rubianes, doncs, ha esdevingut tot un cas. Un cas de culte. Que congrega un públic divers i fidel que li fa coixí i que s’enrialla espasmòdicament amb qualsevol conyeta seva. Dimarts va demostrar que a Mataró també té una parròquia nombrosa. Tant, que va omplir el Monumental en dia feiner. Una parròquia que reia fins a petar-se. Tot un ritual.