Ensopegada. Si les dates al voltant de la Fira de Mataró són una cita quasi obligada perquè la Sala Cabanyes presenti la producció que posa la cirereta a la seva temporada teatral, aquest cop la cosa ha fet llufa.
Del 25 de maig al 22 de juny ha representat ‘Robin Hood’, un espectacle familiar dirigit per Marc Abril amb la col·laboració de Dani Àlvarez en la part musical. El muntatge vol escenificar la narració llegendària d’aquell heroi anglès medieval que, amb la seva gran perícia amb l’arc i les fletxes, el que robava als rics ho donava als pobres. Però com que segueix les traces de la versió estereotipada que una adaptació cinematogràfica de gran consum va realitzar fa anys i panys, el resultat té el to ranci d’un cromo esgrogueït.
Desencert
Una dramatúrgia carrinclona, un guió coix, amb diàlegs tronats, un relat amb seqüències sincopades i a vegades inintel·ligibles, uns personatges desdibuixats i unes interpretacions erràtiques desemboquen en una obra fallida que ha punxat també pel que fa a públic. Tampoc no tempera la desfeta l’additament musical de ressons populars que executen en viu mitja dotzena de músics que van i venen, pugen i baixen de l’escenari a platea, estan a tots els bàndols i acaben essent un farciment enfadós. Dintre el desencert general, el que encara costa més de justificar són unes quantes referències capricioses a Els Pastorets que potser pretenen una picada d’ullet a l’espectador, però que sonen a autobombo.
Cal innovar
Tot plegat és una llàstima. Perquè a la Sala Cabanyes una mala collita com aquesta no vol dir pas absència d’esforç per part de molta gent. No. Un munt de persones d’edats ben diverses hi han posat la seva il·lusió i un raig d’hores de treball en cadascuna de les facetes artístiques i tècniques. Com passa darrere de cada espectacle. És la gran base humana amb què compta la secció teatral del Centre Catòlic que sempre mereix reconeixement, però que també ha de trobar una orientació més encertada pel que fa a les seves propostes adreçades als infants, que semblen ancorades en un imaginari caduc. Les velles receptes ara són clixés contraproduents i el que cal és innovar. I en això la Sala també té experiència. De fa anys, en altres gèneres, ha sabut eixamplar el seu planter de directors i d’intèrprets, jugar amb una multiplicitat de formats i d’espais i ha aconseguit renovar el repertori amb bones injeccions de contemporaneïtat. També ha dut a terme una important activitat formativa. Però és igualment cert que, més enllà de les grans produccions, en el terreny del teatre familiar li queda superar els productes de fireta.
