Com que la programació teatral de La Sala d’Argentona és com un mostrari per a tots els gustos, divendres passat va ser el torn de la comèdia ‘Ovelles’, una proposta que ve de la Sala Flyhard. Es tracta d’un local situat al barri de la Bordeta de Barcelona, de dimensions reduïdes, però que des que es va inaugurar l’any 2006 s’ha convertit en un dels focus més actius de creació de la jove dramatúrgia catalana, amb prop de cinquanta títols.
‘Ovelles’ és un text escrit i dirigit per Carmen Marfà i Yago Alonso que s’hi va estrenar el maig de l’any passat i com que va aconseguir tenir de cara tant el públic com la majoria de comentaris publicats, va tornar a fer-hi una segona estada al cap d’uns mesos. També va arribar a ser finalista dels Premis Butaca 2018 en la categoria de petit format. Ara ha començat una gira per un bon nombre de teatres del país.
Comèdia de saló
La situació que presenta l’argument és la d’en Víctor, l’Alba i l’Arnau, tres germans sense pares i camí de la quarantena, que viuen a la gran ciutat. Les circumstàncies de cadascun fan que tinguin poques oportunitats de coincidir. Però s’han hagut de trobar perquè acaben de rebre en herència d’un tiet que vivia al cul del món; ni més ni menys que cinc-centes dotze ovelles i un gos d’atura. Així, el que inicialment semblava l’ocasió propícia per fer uns quants calerons anirà revelant-se plena de dificultats, fins que arribin a la conclusió que no se’n podran aprofitar. Com en el vell gènere de les comèdies de saló, tot passa en el menjador del pis del germà gran i consisteix en la xerrameca encreuada dels tres protagonistes, que fluctua entre el conflicte i la facècia. Des de les posicions de cada un, hauran d’oposar, compartir o contrafer un munt d’argumentacions interessades, en una dinàmica que fa que emergeixin molts retrets i que quedi palès el rerefons comú de les insatisfaccions respectives.
Retrat generacional
Seguint aquest fil, ‘Ovelles’ també té elements de retrat d’una generació especialment tocada per la crisi econòmica, que ha vist estroncades moltes expectatives de creixement personal i professional que semblaven al seu abast. Vet aquí una de les notes d’interès que té l’obra, al costat d’uns diàlegs perfilats amb traça i agilitat, tot i que no s’escapen
de caure en força llocs comuns. Aquesta és la servitud d’un gènere que en el fons és humor d’estar per casa i d’una peça que a més ha d’entatxonar alguna anècdota dilatòria per completar els setanta-cinc minuts d’una funció convencional. Per això cal remarcar el bon ofici de la terna d’intèrprets que al costat de Biel Duran formen els mataronins Albert Triola i Sara Espígul. Ells són l’autèntic puntal d’un espectacle prou apanyat i amb pàtina de contemporaneïtat. Que no és poc mèrit.
