Si l’última obra del dramaturg i professor canetenc Pere Riera no tingués prou mèrits –que en té de sobres– aquest Primer de Maig el públic de Mataró i la seva demostrada indulgència n’hauria pogut afegir un altre: haver tancat satisfactòriament la programació del Monumental en una temporada de balanç irregular. Estrenada amb èxit a començaments de l’any passat a La Villarroel de Barcelona, ‘Infàmia’ és una peça d’encàrrec que Riera va concebre per al protagonisme d’Emma Vilarasau, a qui ja havia dirigit anteriorment en dos altres textos seus que els espectadors mataronins poden recordar perquè també es van veure al Monumental: ‘Desclassificats’, la primavera del 2011 i ‘Barcelona’, la tardor del 2013.
Ara ‘Infàmia’ ha reprès les representacions i està fent una extensa gira amb dos canvis respecte al repartiment inicial. Al costat de la Vilarasau i de Francesc Ferrer, que continuen i s’hi llueixen, Jordi Bosch relleva Jordi Boixaderas i Mar Ulldemolins substitueix Anna Moliner. I s’ha de dir que, bo i els matisos interpretatius propis de cadascú, les dues incorporacions fan igualment el pes.
Rigor i implicació professional
Seguint una certa tradició de teatre que tracta de teatre, a ‘Infàmia’ Pere Riera du a terme un bon exercici d’escriptura i de direcció per plantejar interrogants i fer una introspecció aguda al món de l’escena. Ho fa presentant-nos l’Eva, una actriu experimentada i reconeguda, que poc després de la mort del seu marit va decidir abandonar inopinadament els escenaris en un moment àlgid de la seva carrera. Dedicada des d’aleshores a impartir classes particulars d’interpretació, té d’alumnes l’Aleix i la Sara, un actor i una actriu joves que malden per fer-se un lloc a la professió. Conscient de la traça insuficient d’un i l’altra, Eva els fa assajar repetidament unes seqüències de ‘Hamlet’ amb una severitat càustica plena d’al·legats a les exigències de la vocació teatral, un rigor que sembla respondre a les seves conviccions didàctiques però que té també regust de frustració.
Quan en aquestes classes apareix per sorpresa en Toni, un actor veterà que vol convèncer l’Eva perquè torni a actuar amb ell, quedaran explicitades quatre maneres d’encarar les vivències, les expectatives i les contradiccions que es donen entre els que tenen per ofici l’art de la ficció escenificada, sobretot pel que fa a la implicació personal i vital.
Comèdia convincent
Una trama amb aquests ingredients podia comportar el parany d’acabar essent un producte críptic, massa exclusiu per als iniciats en la cosa teatrera. Però no. L’autor ha construït una comèdia hàbil i convincent, amb vivesa en els diàlegs, que sap dosificar situacions i que arriba la mar de bé a tota mena de públics.
El joc amb dos personatges tan populars com Hamlet i Ofèlia i el calat que permeten els fragments de text presos a Shakespeare són un recurs que no falla. Ara bé, amb la mateixa gràcia Riera no s’està d’afegir-hi picades d’ullet, interioritats i anècdotes de l’univers peculiar de la faràndula que permeten ser llegides amb el codi que li és propi. Com tampoc no passa de llarg de l’oportunitat d’incloure-hi pinzellades que evoquen amb subtilesa Ibsen, Benet i Jornet o Louis Jouvet, entre d’altres.
Tot plegat, embolcallat adequadament amb un conjunt d’elements escenogràfics sobris i plens de simbolisme, permet concloure que ‘Infàmia’ constitueix una proposta de qualitat demostrada.
