La Sala d’Argentona prossegueix la seva programació estable de teatre, música, dansa i espectacles familiars amb un seguit de propostes que la fan realment interessant. Dissabte passat, amb el teatre ple a vessar, va ser el torn de ‘Conillet’, un monòleg que fa mesos es va estrenar al festival Temporada Alta, que després va estar en cartell al Teatre Lliure i que ara fa gira per Catalunya.
Per dir-ho ras i curt, tot l’atractiu de l’obra resideix en la vàlua de qui la interpreta: Clara Segura. Que ella és una actriu de l’alçada d’un campanar està sobradament demostrat, sigui a l’escena, al cinema o a la televisió (com ara, amb la sèrie ‘Nit i dia’, d’èxit notable). Però el que fa a ‘Conillet’ no és només d’admirar, sinó de plànyer, perquè aguanta tota sola durant una hora i mitja ben llarga una funció amb un text d’una vacuïtat superlativa.
Adaptació a mida
‘Conillet’ es basa en una peça preexistent, que amb el títol ’El conejito del tambor de Duracell’ havia escrit l’any 2006 Marta Galán, una autora i directora de projectes escènics, culturals i comunitaris, i que ja s’havia utilitzat també per a un espectacle anterior. El text pretén ser un compendi de reflexions, expressades amb una xerrera exuberant i sense seguir un fil narratiu connex, entorn a la difícil quotidianitat d’una dona que ha de repartir el seu temps diari a fer de mare, d’esposa, de treballadora i d’unes quantes facetes més, sense renunciar a poder disposar d’una vida pròpia i a mantenir el bon humor. Amb aquest material, la mateixa Marta Galán i el director del muntatge, Marc Martínez, n’han dut a terme una reescriptura feta a mida per a Clara Segura amb la finalitat que s’hi llueixi. I ella ho fa amb un doll de generositat tan manifesta, que es posa el públic a la butxaca.
Vivacitat excepcional
Teatralment parlant, dels monòlegs s’ha dit que són com un túnel que l’intèrpret ha d’atacar sense excessos. Actualment, però, hi ha obres escrites per a una sola veu, massa influenciades per l’estil en voga en el mitjà televisiu, que es converteixen en un encadenament exagerat d’ocurrències i de facècies per obtenir la riallada de l’espectador, única recompensa que sembla que satisfà als guionistes de torn perquè és la mesura de la seva eficàcia. D’aquesta manera, sense trama i sense rèpliques, el que s’hi explica no passa de l’anecdotari recurrent. Això és en bona part el que succeeix a ‘Conillet’. Sort que hi ha la Clara Segura, tota una bèstia escènica, que s’hi deixa la pell i desplega un assortit de recursos, de registres i d’energia amb una vivacitat fora mida. Salta, balla, crida, canta, xiuxiueja, interpel·la, renega i buida el pap en un simulacre de confessió que, ai las, és com l’estofat de llenties que es menja al final de l’obra: un guisat que no es pot acabar de creure.
