Com a segona proposta de l’excel·lent programació de teatre, música i dansa que la Sala d’Argentona ha plantejat per a l’actual període de febrer a maig, divendres de la setmana passada s’hi va poder veure ‘Un tramvia anomenat desig’ en la versió de la jove companyia Les Antonietes dirigida per Oriol Tarrasón.
Obra de referència
‘Un tramvia anomenat desig’, és un dels títols més coneguts de Tennessee Williams (1911-1983), destacat dramaturg de la fornada d’autors que a mitjans del segle passat van crear a Nord-Amèrica un corrent de teatre realista caracteritzat alhora per la profunditat psicològica i per la sensibilitat social dels seus arguments. Influïda per O’Neill, Ibsen, Strindberg i Txèkhov, la producció dramàtica de Williams se centra en el relat de tragèdies de la vida quotidiana. Els seus personatges, sovint anònims i desarrelats de la societat que els envolta, semblen condemnats a patir circumstàncies adverses que no poden modificar. Decadència, soledat, frustració, agressivitat i fragilitat psíquica hi són presents de manera reiterada. ‘Un tramvia anomenat desig’, considerat un clàssic de l’època, incideix també en totes aquestes qüestions. Es va estrenar a Broadway el 1947 i quatre anys més tard la seva versió cinematogràfica, dirigida per Elia Kazan i protagonitzada per Marlon Brando i Vivien Leigh, va constituir un èxit a escala mundial.
L’obra s’inicia quan Blanche, una mestra que ha fracassat tant a nivell professional i econòmic com en les seves relacions familiars i afectives, es planta a Nova Orleans, a casa de la seva germana Stella, amb l’objectiu d’iniciar una nova vida tot fugint del que vol deixar enrere. Mentre ella viu en un món fantasiós fabricat de somnis i mentides que sembla arribar a creure’s, Stella és una dona senzilla que porta una vida sense pretensions amb el seu marit Stanley Kowalski, un obrer d’origen polonès, primari i violent, al que per estimació li perdona tots els excessos. La presència arrogant de la neuròtica Blanche i la seva insatisfacció sexual alteren ràpidament l’equilibri de la parella i involucren també a Mitch, un amic que busca remei a la seva solitud.
Inconvenients
Com havien fet en alguns muntatges precedents amb peces de Brückner, Shakespeare, Ibsen i Txèkhov, la companyia Les Antonietes ha abordat ‘Un tramvia anomenat desig’ concentrant amb enginy el text original i prescindint de personatges secundaris. L’escenografia també és volgudament simple: una banyera, dues fileres de bancs de gimnàs i escassos objectes defineixen simbòlicament el petit pis on es desenvolupa l’acció, amb l’ajuda d’una il·luminació apropiada. Els quatre intèrprets treballen voluntariosament l’elocució, el moviment i petits apunts coreogràfics amb un esforç meritori. Però l’esporgada deixa en massa poca cosa dues característiques fonamentals d’aquesta obra de Tennessee Williams: la creació de l’ambient suburbial que dóna compte de la realitat social que condiciona els personatges i, sobretot, l’expressió de la complexitat psicològica de cadascun d’aquests. La grandària de la Sala d’Argentona, a sobre, va posar encara més de manifest les carències d’una posada en escena pensada segurament per a espais més petits, amb el públic més a la vora.
