L'última obra de Guillem Clua ja va ser un èxit rotund els mesos de novembre i desembre, quan es feia a la Sala Flyhard del barceloní barri de Sants. Aconseguir una entrada era poc menys que una odissea, perquè 'Smiley' omplia a rebentar cada dia. Des de dijous passat s'ha reposat al Teatre Lliure de Montjuïc, a l'espai de la plaça de Margarida Xirgu, i tot fa pensar que l'acollida del públic serà igual de bona.
Com s'explica un resultat tan satisfactori per a una comèdia d'embolics amorosos que, en essència, tira de veta dels trucs immemorials propis del gènere? Per què una barreja tòpica de jocs de sentiments, intrigues creuades, tocs d'humor, un raig llarg de melodrama i un inevitable final feliç i romàntic pot arribar a tenir, avui dia, tant de ganxo? Doncs per diverses raons.
Molts mèrits
Per començar, es tracta d'una peça ben escrita i ben dirigida, una doble virtut deguda a Guillem Clua. La trama d'enamoraments i de passions aparentment impossibles que ens presenta té el mèrit afegit d'estar protagonitzada per dos homes. I és just reconèixer que les possibilitats dramatúrgiques del repertori homosexual en la cosa amatòria dóna molt de si. Pel que es veu, l'assortiment de possibilitats empíriques es diria que és incommensurable, des de la fluixesa sentimental a la luxúria mes recargoladament viciosa. Sobre aquesta base, la gràcia de 'Smiley' és que fins i tot en els moments de comicitat més exagerada no perd mai el seu punt de tendresa. A més, la història que en resulta té ritme, desimboltura i un to general de modernitat tecnològica. Així es pot entendre la fascinació que exerceix sobre tants espectadors, que en moltes funcions arriben a interrompre diverses vegades la representació amb revolades d'aplaudiments, com en els temps aquells en què en els teatres hi havia claca.
Avatars i victòria de l'amor
A partir d'un error en una trucada telefònica, 'Smiley' narra la coneixença casual de dos tipus ben diferents. Un, que és més jove i de molt bon veure, despatxa en un bar, es cuida el físic i no el coco, freqüenta els antres d'ambient gai i procura practicar el sexe sempre que pot. L'altre, més madur i poc afavorit, és introvertit, culte, un xic pedant i arrossega un dèficit emocional com una casa de pagès. Són com un ou i una castanya, però l'atzar fa que s'enamorin bojament. En la seva follia hi passa de tot: retrets, mentides, discussions, neures i un estira-i-arronsa continu. Entremig dels avatars hi haurà un trencament entre ells i la irrupció d'una multitud d'antagonistes. De la mateixa parròquia, és clar. Al final un altre cop de sort i una oportuna emoticona al mòbil faran que es retrobin, que venci l'amor i que puguin menjar anissos.
Una part de la crítica especialitzada ha arribat a dir d'aquest muntatge que és la millor comèdia de la temporada teatral a Catalunya. Sigui com sigui, un altre factor determinant del seu atractiu és la interpretació. Tant Ramon Pujol com Albert Triola s'hi llueixen. I encara que en alguns moments concrets el mataroní es multipliqui en diversos personatges, en conjunt el protagonisme dels dos actors queda dialècticament equilibrat i per això mateix donen versemblança als seus papers i es posen el públic a la butxaca. Tant, que si molt convé 'Smiley' té corda per estona.
