‘Lacrima’, el nou espectacle de Josep Rodri, es va estrenar divendres dia 4 al Monumental, on ha fet una insòlita estada de cinc dies. Es tracta de la tercera proposta teatral d’aquest creador mataroní, d’ençà que el 2003 va muntar l’exitós ‘Morir a Bagdad’.Linealitat i didactismeA ‘Lacrima’ Rodri estira el mateix fil argumental que va encetar a ‘Violències’, el seu anterior muntatge, del qual recicla fins i tot algunes escenes: la denúncia de situacions d’opressió, de crueltat i d’injustícia que es donen quotidianament a la nostra societat. Encara que en aquesta nova entrega l’encert no acompanya gaire la bona intenció del propòsit. Com en el seu precedent, l’estructura de l’espectacle consisteix en la concatenació d’accions i seqüències breus. Però si a ‘Violències’ es donaven en un entorn informal, en el qual cada persona del públic feia el seu propi itinerari i en prenia la dosi que li semblava, ara ‘Lacrima’ adopta el format d’una representació teatral convencional. Una opció que no l’afavoreix gens, perquè la linealitat que imposa a l’espectador accentua el caràcter redundant i tautològic de la proposta. Això no vol dir pas que aquest nou espectacle no tingui instants aconseguits o meritòriament agosarats. A més, Rodri, gat vell en matèria de teatre i bon coneixedor de moltes dramatúrgies del panorama internacional contemporani, sap manllevar-ne alguns elements suggeridors. A ‘Lacrima’, per moments, s’hi entreveuen flaixos més o menys interessants que porten la marca de noms propis com ara Albert Boadella, Romeo Castellucci, Rodrigo García, Christoph Marthaler, Ariane Mnouchkine o Carles Santos. Llàstima, però, que el que hi acabi dominant sigui una certa pàtina de didactisme explícit que recorda pràctiques desuetes del teatre independent dels anys setanta.L’excés és defecteI és que fins i tot compartint els pressupòsits dels que parteix els seu creador i director, cal convenir que en aquest muntatge l’excés és pecat que li fa mal: en l’efectisme buscat, en la profusió de llenguatges i recursos escènics, en l’exageració de les interpretacions i en la reiteració d’idees. Josep Rodri ha dit de ‘Lacrima’ que és com una mena de “zapping”. I té raó, en això. Però cal afegir que, si fos l’espectador qui en tingués el comandament, se saltaria algunes escenes i sobretot n’escurçaria el conjunt. Doncs això. Formalització de la redundància
Josep Rodri presenta ‘Lacrima’ al Teatre Monumental
‘Lacrima’, el nou espectacle de Josep Rodri, es va estrenar divendres dia 4 al Monumental, on ha fet una insòlita estada de cinc dies. Es tracta de la tercera proposta teatral d’aquest creador mataroní, d’ençà que el 2003 va muntar l’exitós ‘Morir a Bagdad’.Linealitat i didactismeA ‘Lacrima’ Rodri estira el mateix fil argumental que va encetar a ‘Violències’, el seu anterior muntatge, del qual recicla fins i tot algunes escenes: la denúncia de situacions d’opressió, de crueltat i d’injustícia que es donen quotidianament a la nostra societat. Encara que en aquesta nova entrega l’encert no acompanya gaire la bona intenció del propòsit. Com en el seu precedent, l’estructura de l’espectacle consisteix en la concatenació d’accions i seqüències breus. Però si a ‘Violències’ es donaven en un entorn informal, en el qual cada persona del públic feia el seu propi itinerari i en prenia la dosi que li semblava, ara ‘Lacrima’ adopta el format d’una representació teatral convencional. Una opció que no l’afavoreix gens, perquè la linealitat que imposa a l’espectador accentua el caràcter redundant i tautològic de la proposta. Això no vol dir pas que aquest nou espectacle no tingui instants aconseguits o meritòriament agosarats. A més, Rodri, gat vell en matèria de teatre i bon coneixedor de moltes dramatúrgies del panorama internacional contemporani, sap manllevar-ne alguns elements suggeridors. A ‘Lacrima’, per moments, s’hi entreveuen flaixos més o menys interessants que porten la marca de noms propis com ara Albert Boadella, Romeo Castellucci, Rodrigo García, Christoph Marthaler, Ariane Mnouchkine o Carles Santos. Llàstima, però, que el que hi acabi dominant sigui una certa pàtina de didactisme explícit que recorda pràctiques desuetes del teatre independent dels anys setanta.L’excés és defecteI és que fins i tot compartint els pressupòsits dels que parteix els seu creador i director, cal convenir que en aquest muntatge l’excés és pecat que li fa mal: en l’efectisme buscat, en la profusió de llenguatges i recursos escènics, en l’exageració de les interpretacions i en la reiteració d’idees. Josep Rodri ha dit de ‘Lacrima’ que és com una mena de “zapping”. I té raó, en això. Però cal afegir que, si fos l’espectador qui en tingués el comandament, se saltaria algunes escenes i sobretot n’escurçaria el conjunt. Doncs això. 
