Pel meu gust i el meu criteri estem davant un dels nous talents de casa. Joan Colomo després pel seu pas per The Unfinished Simpathy, on demostrava el seu talent amb una guitarra elèctrica a les mans, en l'últim disc de la banda barcelonesa "Avida Dollars" decideix començar la seva carrera en solitari. El seu primer àlbum "contra todo pronóstico" és un treball caòtic però on podíem veure tocs de llum i qualitat. Més endavant va fer el doble treball amb dos volums "producto interior bruto Vol.1" i "producto interior bruto vol.2" amb un any de diferència entre si. En aquestes dues joies vam poder veure el seu talent musical i en fer unes melodies de veus i instrumentals dolces, misterioses, atmosfèriques, però encara coixejava una mica en la composició de les lletres. Potser per això hi ha els dos vessants: o t'encanta o l'odies.
Entre el penúltim i aquest darrer treball "La fília i la fòbia" han passat gairebé dos anys. I això es nota, i per a bé. Un disc molt més madur, molt més pensat, i sobretot molt més digerit. Té la mateixa qualitat en les melodies però amb una petita o gran diferència, segons com es miri, les lletres (que les segueix fent en dues llengües Català i Castellà), potser ara estan més pensades i no fetes tant al "tun tun". En moltes entrevistes el mateix Joan Colomo confessa que les lletres li costen molt escriure-les, que ell no serveix per a això. Doncs noi! en aquest últim disc ho has brodat, lletres que et fan pensar en el rebuig totalitari de la societat d'ara, de l'autoculpa en situacions quotidianes.
Podem dir que és un cantautor disfressat de punk (com va apuntar una vegada el meu bon amic Vern), a més en aquest darrer disc deixa de banda la guitarra acústica i torna a les seves arrels. I li dóna un toc més fosc, potser sota la influència del que va viure en el 2013. La instrumentació plàcida, com sempre i intervals atmosfèrics un t’hipnotitza. Destacar temes d'aquest treball és sacrilegi perquè totes les cançons tenen alguna cosa, totes són bones, però algunes destaquen per sobre de les altres. Dona Negre: una bonica història trista, Nuevo Orden Cósmico: l'odissea de trobar el camí que et porti a la felicitat, Màquina del Temps: qui no ha tingut ganes de tornar enrere per solucionar les coses o simplement tornar enrere pels bons moments viscuts que ara no ho són?, i Cançó d'Amor 2, aquesta última la destaco pel moment que visc jo.
Si penseu que té veu d'idiota i copia a l'Albert Pla, potser el que hauríeu de fer és escoltar-lo més pausadament i deixar-vos emportar per les seves melodies. I, si podeu, aneu a algun concert seu, primer gaudireu i després riureu.
