Els dos dies del darrer cap de setmana ha fet estada al Monumental una altra obra dirigida per Oriol Broggi, de qui el mes passat ja es va poder veure la seva aproximació a ‘Primera història d’Esther’, de Salvador Espriu. Ara ha estat ‘Antígona’, la segona tragèdia més antiga de la història del teatre, que Sòfocles va escriure cap a mitjans del segle cinquè abans de Crist. Aquesta és una proposta exitosa que el jove director va presentar fa més d’un any a la Biblioteca de Catalunya i que va merèixer el Premi Butaca 2006 al Millor Muntatge Teatral.
La senzillesa fa excel·lir el text de SòfoclesEn aquesta ocasió Broggi ha treballat a partir d’una adaptació escurçada del text del clàssic grec que té la virtut d’alleugerir el desenvolupament de l’argument, però que en preserva molt bé la força dramàtica. Així, amb un ‘lifting’ que la fa actual, la paraula de Sòfocles continua ressonant amb tota la seva rotunditat per explicar el tràgic enfrontament entre Antígona, la dona que pagarà amb la vida perquè acompleix el deure moral de donar honor i sepultura al germà mort, i Creont, el governant que per raons d’estat decreta que el cos resti insepult, a mercè de gossos i rapinyaires. Hi ajuda la bona interpretació dels actors, alguns dels quals executen més d’un paper al llarg de la representació. Destaquen sobretot els dos protagonistes, Clara Segura i Pep Cruz, que s’endinsen en els seus personatges amb una emoció que es transmet.
Si aquest cop Oriol Broggi atrapa l’espectador, fa entenedora la tragèdia de Sòfocles i li dóna vigència contemporània és gràcies a la claredat i senzillesa del seu plantejament. En això la seva proposta beu de les fonts de Peter Brook. La sobrietat dominant, l’acció avançada cap al prosceni, el toc d’etnicitat present en el repartiment i en el vestuari, la simplicitat quasi esquemàtica de l’espai escènic i els subratllats sonors de la percussió executada en directe, són trets distintius de les magistrals posades en escena del director del ‘Théâtre des Bouffes du Nord’.
Acabament rodó Un final bellíssim arrodoneix el muntatge, quan Pep Cruz arrenca la interpretació commovedora d’una cançó grega que sona com un plany col·lectiu de desesper pel terrible desenllaç de la tragèdia i que culmina en el moment que s’hi afegeixen a cor la resta d’actors. En l’aplaudiment de gala que va cloure l’espectacle, els protagonistes van tenir el detall de deixar un lloc d’honor a l’actor mataroní Babou Cham. I en sortir del Monumental, tothom content. Com ha de ser.
