Xevi Ribas i la generació perduda

L'actor mataroní dóna una visió mordaç de l'èxode de molts joves a l'estranger

baguettes

Sorgit d'una nissaga teatrera vinculada a la Sala Cabanyes que es distingeix perquè tota la parentela té acreditades múltiples destreses en les arts i els oficis de l'escena, en Xevi Ribas va decidir fa pocs anys marxar a París per completar la seva formació a la prestigiosa Escola Internacional de Teatre Jacques Lecoq. Acabats els estudis, continua instal·lat a la capital francesa amb la seva companya, la biòloga i escriptora també mataronina Marina Guardiola, i els seus dos fills.


En aquestes vacances nadalenques en Xevi ha mostrat en el cafè cultural El Públic el que es pot considerar una prèvia de 'Qui no té tall rosega baguettes'. Aquest seu primer treball a Mataró després de l'experiència parisenca és un exercici monologat que aborda en clau irònica una qüestió d'actualitat: el problema de molts joves ben preparats que es veuen forçats a marxar a l'estranger perquè, aquí, el país no els ofereix oportunitats.

Ficció, humor i crítica

Tot i el caràcter encara preliminar de la funció presentada aquest dilluns, 'Qui no té tall rosega baguettes' evidencia que la sempre demostrada aptitud d'en Xevi envers la comicitat avui s'expressa enriquida pel bagatge aportat per la pedagogia Lecoq, que es caracteritza per desenvolupar llenguatges creatius i tècniques interpretatives diverses amb un accent singular en el vessant físic.

Muntat a partir del guió escrit a duo amb la Marina, el monòleg aparenta ser una entrevista de selecció per a un lloc de treball en una empresa de botigues de pa i pastisseria que evoluciona de manera inesperada fins a un cop d'efecte final que controverteix tot el relat. Així, enmig d'una ficció en què hi dominen els ressorts humorístics, la utilització de paradoxes té l'efecte volgut d'intensificar el rerefons de crítica cap a una realitat social que perjudica greument tota una generació de gent jove.

Complicitats

La trama d'aquest muntatge no estalvia flaixos de comparança irònica entre la situació que es viu a Catalunya i la de més amunt dels Pirineus. El seu mateix títol és una al·legoria simultània al pa com a necessitat bàsica de qui es troba en un estat de privació i també a la peça de forner esdevinguda emblema retòric del mode de vida francès. En la seva interpretació en Xevi Ribas hi afegeix, a més, picades d'ullet autobiogràfiques i petites brometes de signe mataroní. Amb tot plegat 'Qui no té tall rosega baguettes' té prou grapa per merèixer tenir recorregut pels escenaris. Ara bé, li cal una major elaboració, tal com el mateix Xevi va admetre en 'El Públic' al final de la representació feta davant d'una concurrència d'incondicionals que omplia el local a rebentar. 

Comas Soler

Crítica teatral
 
"El teatre no és un joc, ni un aparador de vanitats, ni un tapabruts..." (Joan Oliver)

Lloc Web: www.totmataro.cat/blocs/traspunt-i-apart