Vigília de Santes. Teatre ple. Eufòria entre la concurrència i al calaix de la taquilla. S’hi fa ‘Òscar, 1 maleta, 2 maletes, 3 maletes’. Al programa de mà diu que es tracta d’una de les millors comèdies de la literatura francesa contemporània. Però que ningú no s’enganyi, que la satisfacció que es palpa no té res a veure ni amb l’obra ni amb la seva suposada qualitat. L’important és que som a Les Santes, que per això Mataró és en estat de gràcia i que qui actua és ni més ni menys que el compatrici Joan Pera. Què carai!En Pera de sempreNomés aparèixer en escena, ja rep una ovació de gala. I a partir d’aquí, la sintonia cada cop va a més, perquè en Pera sap retornar amb escreix l’escalf que flueix d’una platea i d’un amfiteatre tan replens com incondicionals. En una mena de cerimònia ritual, s’autointerpreta fidelment, que és el que el públic n’espera. O sigui: no es mou de l’estereotip en què s’ha encasellat a base d’anys i panys al costat d’en Paco Morán i de no poques compareixences televisives. L’obra ara és el de menys. Podria ser el Tenorio o els Pastorets i el clixé seria el mateix: trèmolos de veu, gags repetits i tòpics, equívocs, jocs de paraules, confusions amb el castellà, posturetes i ensopegades.MataronismeTant i tant les hi va fotent, que sovint la trama de la comèdia es torna inintel·ligible. No només perquè ‘Oscar, 1 maleta, 2 maletes, 3 maletes’ ja és de per si un joc d’embolics considerable, sinó, sobretot, perquè Joan Pera, en el paper protagonista de senyor Costabella, no para d’afegir-hi atzagaiades de collita pròpia. I amb tantes sortides de guió i tantes facècies improvisades, els actors secundaris es perden, es queden en blanc o simplement es pixen de riure en escena. Però és igual, els espectadors encara aplaudeixen amb més ganes. I ell, cada cop més engrescat, tira de veta de referències locals i d’al·lusions a la Festa Major. Per poc no es posa la samarreta groga i negra d’en Martí Anson i fa cantar “El bequetero” al públic. Un públic d’ampli espectre, sonorament satisfet i entregat a la riallada constant, franca i sense complexos. Al final de l’obra, després de la tercera ronda de generosos aplaudiments, Pera demana silenci i proclama la seva satisfacció per ser de Mataró. Apoteosi. Així com l’endemà, els focs artificials esbombaran el Glòria a les patrones, la nit del 26, al Teatre Monumental les benaurances se les ha endut en Joan Pera. Perquè som a Les Santes i perquè a ell d’artifici no li’n falta. Joan Pera omple, triomfa i fa pàtria
‘Òscar, 1 maleta, 2 maletes, 3 maletes’ al Monumental
Vigília de Santes. Teatre ple. Eufòria entre la concurrència i al calaix de la taquilla. S’hi fa ‘Òscar, 1 maleta, 2 maletes, 3 maletes’. Al programa de mà diu que es tracta d’una de les millors comèdies de la literatura francesa contemporània. Però que ningú no s’enganyi, que la satisfacció que es palpa no té res a veure ni amb l’obra ni amb la seva suposada qualitat. L’important és que som a Les Santes, que per això Mataró és en estat de gràcia i que qui actua és ni més ni menys que el compatrici Joan Pera. Què carai!En Pera de sempreNomés aparèixer en escena, ja rep una ovació de gala. I a partir d’aquí, la sintonia cada cop va a més, perquè en Pera sap retornar amb escreix l’escalf que flueix d’una platea i d’un amfiteatre tan replens com incondicionals. En una mena de cerimònia ritual, s’autointerpreta fidelment, que és el que el públic n’espera. O sigui: no es mou de l’estereotip en què s’ha encasellat a base d’anys i panys al costat d’en Paco Morán i de no poques compareixences televisives. L’obra ara és el de menys. Podria ser el Tenorio o els Pastorets i el clixé seria el mateix: trèmolos de veu, gags repetits i tòpics, equívocs, jocs de paraules, confusions amb el castellà, posturetes i ensopegades.MataronismeTant i tant les hi va fotent, que sovint la trama de la comèdia es torna inintel·ligible. No només perquè ‘Oscar, 1 maleta, 2 maletes, 3 maletes’ ja és de per si un joc d’embolics considerable, sinó, sobretot, perquè Joan Pera, en el paper protagonista de senyor Costabella, no para d’afegir-hi atzagaiades de collita pròpia. I amb tantes sortides de guió i tantes facècies improvisades, els actors secundaris es perden, es queden en blanc o simplement es pixen de riure en escena. Però és igual, els espectadors encara aplaudeixen amb més ganes. I ell, cada cop més engrescat, tira de veta de referències locals i d’al·lusions a la Festa Major. Per poc no es posa la samarreta groga i negra d’en Martí Anson i fa cantar “El bequetero” al públic. Un públic d’ampli espectre, sonorament satisfet i entregat a la riallada constant, franca i sense complexos. Al final de l’obra, després de la tercera ronda de generosos aplaudiments, Pera demana silenci i proclama la seva satisfacció per ser de Mataró. Apoteosi. Així com l’endemà, els focs artificials esbombaran el Glòria a les patrones, la nit del 26, al Teatre Monumental les benaurances se les ha endut en Joan Pera. Perquè som a Les Santes i perquè a ell d’artifici no li’n falta. 
