Durant el segles XIII i XIV els senyors feudals del Castell de Mata tingueren sota el seu poder els vilatans del terme de Mataró format per les poblacions de Mataró, Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres. Els nobles es van enriquir a costa del treball dels pagesos que cada cop tenien més complicat sobreviure. Aquest domini feudal es va anar fent cada cop més dur pels habitants de Mataró i les seves contrades fins al punt que a cavall del segle XIV i XV es produïren enfrontaments violents entre els vilatans i els seus senyors. Els pagesos ja no podien aguantar més i van decidir aixecar-se per desfer-se del jou feudal.
Tot aquest descontent pagès i els conflictes entre vilatans i senyors feudals van acabar momentàniament l’any 1419 quan el rei de la Corona d’Aragó, Alfons el Magnànim, va incorporar el terme de Mataró a la corona. Aquest triomf dels habitants de Mataró no va ser fruit de les gestions fetes d’un dia per un altre, sinó que va ser el resultat d’un llarg camí que es va haver de seguir per aconseguir el favor reial. El camí emprès pels mataronins per desfer-se del poder feudal havia començat molts anys abans, a finals del segle XIV, sota el regnat del monarca Joan I el Caçador. La vila es dotà d’un òrgan polític que havia de fer front a la tirania dels senyors feudals. Primer govern municipalAquest òrgan de govern municipal era la Universitat de Mataró, que es regia pel consell de la vila, una assemblea formada per consellers i jurats amb dret de veu i vot. El president del Consell era el jurat en cap. Per sobre del govern municipal hi havia el batlle que era el representant de la corona i s’encarregava de l’ordre públic, la defensa i la justícia del territori. Uns poders que fins aleshores pertanyien al senyors feudals. Tots aquests canvis es van produir, en part, gràcies a la debilitat del poder dels diferents senyors feudals que van ostentar el Castell de Mata veient com el seu poder sobre la vila i els vilatans anava a parar a mans de funcionaris reials com els batlles.
La creació d’aquest govern municipal va ser una resposta a la violència senyorial. La Universitat de Mataró que aplegava les parròquies de Mataró, Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres, vetllava per la defensa de la ciutat, gestionava els monopolis del pa i la carn, així com de cobrar els impostos, actuava davant d’epidèmies i de períodes d’escassetat d’aliments i vetllava pel manteniment dels drets municipals i els privilegis que rebia la vila de la corona.
Tots aquests canvis van ser gràcies a les reivindicacions dels habitants d’aquestes contrades, però també gràcies a l’esforç econòmic que va fer la vila, ja que la Corona, per cada privilegi o dret que donava, cobrava una suma de diners que havien d’anar a parar a les pobres arques reials. La corona, en aquests moments, no passava per un bon moment econòmic. Les contínues guerres amb enemics exteriors i els conflictes dins del territori feien que les despeses fossin molt grans. A més, els impostos que recaptaven eren molt minsos ja que la major part dels impostos, fins aleshores, anaven a parar a mans dels senyors feudals i de l’església. Mataró, carrer de Barcelona
L’any 1424 la vila de Mataró va esdevenir Carrer de Barcelona, una nova concessió reial que va permetre gaudir als mataronins dels mateixos privilegis que els ciutadans de la ciutat comtal. Amb aquesta darrera concessió sembla que la vila s’havia desfet definitivament del jou feudal, però la vila encara havia de tornar a passar per mans particulars un altre cop. Les necessitats financeres de la corona i l’esclat de la Guerra Civil Catalana (1462-1472) va fer que el rei cedís, primer el terme de Mataró a la família Destorrent, i, després, a Pere Joan Ferrer com a recompensa per haver canviat de bàndol durant la guerra i haver donat suport al monarca Joan II. Ferrer es va autoproclamar baró del Maresme i va fixar la seva residència al Castell de Vilassar ja que el Castell de Mata estava en runes. L’any 1480, després de la mort del rei Joan II, el seu fill Ferran II va fer cas de les demandes dels mataronins i la vila va passar novament a la corona previ pagament. Aquest va ser el darrer escoll que van haver de superar els habitants de la vila de Mataró per deslliurar-se del domini feudal i formar part de la corona d’Aragó.
Mataró escull una via pacíficaAquesta lluita aferrissada dels mataronins per desfer-se del poder dels senyors feudals no va ser única, arreu de la Catalunya Vella els pagesos van estar immersos en conflictes violents amb els senyors feudals i, alguns d’ells, van esdevenir en veritables guerres com va ser la Guerra dels Remences. Aquest conflicte que va esclatar a mitjans del segle XV es produí perquè la pagesia catalana volia l’abolició dels “Mals Usos”, un conjunt de costums feudals que donava la facultat al senyor de maltractar, empresonar i desposseir els pagesos dels seus béns. En el cas de Mataró, els vilatans no van optar per la via militar per alliberar-se del senyors feudals, van optar per una via diferent, una que no va costar morts, però que va costar molts diners que van anar a parar a les malmeses butxaques dels monarques de torn.
Finalment l’objectiu es va assolir i, tal i com quedava escrit en el privilegi donat a la vila per Ferran II l’any 1480, els mataronins a partir de llavors només tindrien “un Déu en lo cel e un rei en la terra”.
Creixement
Fins aleshores, la vila de Mataró era molt semblant a la del segle XI, aquell petit nucli de població que creix molt a poc a poc al voltant de la parròquia de Santa Maria. Les restes arqueològiques ens indiquen que la vila va créixer i que els seus carrers ja arribaven on avui hi ha la Riera de Mataró. Però poca cosa més, era una població camperola que disposava d’un petit mercat setmanal on els pagesos de la zona venien els seus productes. L’economia de la vila i els seus habitants era de subsistència, la gent vivia per poder servir i pagar el que el senyor feudal demanava.
Tot això va canviar a finals del segle XV quan la vila va obtenir el títol de carrer de Barcelona i passà a dependre de la Corona. Després de tants esforços i diners gastats van arribar els fruits i, a partir d’aquest moment, les activitats econòmiques a la vila van renéixer. La vila es va fer més gran, el govern municipal es va consolidar i la ciutat es va obrir al mar en busca de nous mercats, com ja ho havia fet en temps passats. La mostra que això va reactivar l’economia local la trobem especificada en les restes arqueològiques i en els documents de l’època. Sembla ser que a finals d’aquest segle va començar la construcció d’una nova església d’estil gòtic amb tres naus i campanar que havia de substituir la molt malmesa església romànica. Segurament en aquesta època, encara que el nucli urbà estava allunyat de la platja, el comerç marítim devia començar a ser un dels puntals de l’economia mataronina, que anys més tard acabaria sent el motor de la Mataró d’època moderna.
Mataró carrer de BarcelonaQuan l’any 1424 la vila de Mataró passa a ser carrer de Barcelona pel decret del Rei Alfons el Magnànim, els habitants de la zona van aconseguir una fita molt important. La vila i els seus homes i dones ja no estaven en propietat del senyor feudal de torn sinó que ara eren súbdits directes del monarca. En ser carrer de Barcelona, els mataronins de llavors van passar a tenir els mateixos privilegis que els habitants de la capital comtal. A l’actualitat, si passegem pels carrers de Mataró encara trobem evidències d’aquest fet, com són els escuts de la ciutat de Barcelona que trobem esculpits a edificis emblemàtics de la nostra ciutat, com l’ajuntament de Mataró o el Portal de Barcelona.
La insaculacióLa insaculació era un sistema d’eleccions de càrrecs municipals de finals d’època medieval i inicis d’època moderna que es va portar a cap a moltes poblacions i localitats catalanes. Aquest sistema consistia en escriure el nom de cada candidat en un paperet que s’introduïa dins d’un rodolí de fusta o de cera i es col·locava dins d’una bossa o sac, juntament amb altres rodolins que contenien els noms dels altres candidats. Llavors, una mà innocent extreia tants rodolins com persones calia escollir pel govern municipal. Els candidats eren persones d’un cert estatus social i no tothom podia ser candidat. La majoria dels candidats eren gent adinerada, nobles o comerciants. Per tant, no podem dir que fos un sistema obert a tothom, ja que encara que els candidats fossin escollits per sorteig, tot ells eren de la classe benestant i tenien i defensaven uns interessos comuns.
