Després de la pèrdua de les colònies d’ultramar l’any 1898, la ciutat de Mataró -com la resta de Catalunya- va veure minvar el nombre de les seves exportacions. S’havia perdut el mercat americà i el mercat interior cada cop estava més dèbil per la inestable situació política, econòmica i social que vivia el país. La classe obrera treballava entre 12 i 14 hores a les fàbriques, però cada cop tenien menys poder adquisitiu, al camp es van perdre moltes hectàrees de terres i molts llocs de treball, hi havia escassetat d’aliments i el reclutament de soldats per a la Guerra del Marroc va ser el detonant que va encendre la metxa del que avui coneixem com la Setmana Tràgica (1909).
La Mataró de 1909 era una ciutat molt diferent a la del segle XIX. El sector tèxtil continuava sent el motor de la ciutat però no pas sense renovar-se i reorientar-se. Les fàbriques de filatures i de tissatge a la plana van anar marxant a les conques fluvials del Besòs i del Llobregat on el cost de l’energia hidràulica era inferior, i aquestes es van anar substituint per les fàbriques de gènere de punt -sobretot de mitges i mitjons-. Tot i això, aquest sector no vivia el seu millor moment, la pèrdua de les colònies d’ultramar l’any 1898 -Cuba, Filipines i Puerto Rico- va fer que la demanda baixés a la vegada que ho feien les exportacions dels productes manufacturats mataronins.
En el sector agrícola la cosa tampoc anava gaire bé. Després de la plaga de fil·loxera (1888), els ceps europeus es van substituir per americans que eren més resistents però les terres destinades a la vinya es van veure reduïdes a la meitat. Per altra banda, va agafar importància el conreu de la patata. La fisonomia de la ciutat també havia canviat.
Mataró ja disposava de xarxa d’enllumenat elèctric (1899), de servei telefònic (1895) i aquell mateix any 1909 es va inaugurar el Parc Central, un espai que va néixer amb capital privat i que havia de ser un espai d’oci per a les famílies benestants de la ciutat, que va acollir una petita plaça de toros (1894-1905), i que va acabar en mans de l’ajuntament de Mataró i convertint-se en un dels espais més emblemàtics de la ciutat.
Pel que fa a la població, hem de dir que deuria rondar els 20.000 habitants, però que el creixement vegetatiu cada cop era més baix, a conseqüència de la introducció de la dona i els nens a la producció fabril. Les condicions de vida de la classe obrera no eren gens bones, com hem dit, la demanda exterior havia minvat per la pèrdua del mercat americà i això feia que les fàbriques anessin a mig gas, hi havia escassetat d’aliments bàsics, i des de l’estat central es pujaven els impostos per pagar les indemnitzacions als Estats Units per la Guerra de Cuba i per finançar un altre conflicte: la Guerra del Marroc.
La Guerra del Marroc
Després de la Guerra de Cuba (1895-1898), el govern espanyol presidit pel conservador Antoni Maura, estava immers en un altre conflicte colonial: la Guerra del Marroc. Espanya, com moltes altres potències europees, estava intentant colonitzar el nord d’Àfrica per apoderar-se del control de les valuoses mines de la Vall del Rif. El 9 de juliol de 1909, la policia militar mata tres natius que havien atacat uns treballadors espanyols del ferrocarril de les mines, i això va fer que comencés el conflicte bèl·lic. El president Maura en esclatar la revolta marroquina crida els reservistes, és a dir, homes que ja feia temps que havien fet el servei militar obligatori, homes que en molts casos tenien feina, dona i fills.
Això va provocar que sorgís, des de les esquerres i de l’obrerisme, un moviment pacifista en contra d’aquesta guerra i de la crida de reservistes. A més, no tots havien d’anar a la guerra, aquells que paguessin sis mil rals en quedaven exempts. D’aquesta manera només anaven a la batalla els pobres, mentre que els fills de les famílies riques i burgeses es quedaven a casa. Això va provocar encara més l’exaltació del moviment contrari a la guerra i el 26 de juliol de 1909 es convoca una vaga general a Barcelona que va ser tot un èxit i que va acabar amb una veritable revolta social que va acabar el 2 d’agost i que va fer que tots els ulls del món tinguessin aquells dies la mirada posada en la capital catalana.La vaga arriba a Mataró
La vaga general del dia 26 de juliol de Barcelona també va arribar a altres ciutat catalanes, sobretot poblacions amb indústria i on el moviment obrer havia arrelat més, és el cas de Sabadell, Terrassa o la mateixa Mataró.
En el cas que ens ocupa a nosaltres, el de Mataró, el mateix dia 26 juliol, en plena festa Major de les Santes, els sectors obrers van fer córrer la veu del que havia passat a Barcelona i cap allà les 2 de la tarda tots els comerços ja estaven tancats i la festa major havia quedat suspesa després que una comissió obrera, amb el suport dels regidors republicans, convencessin l’alcalde Emili Arañó del Partit Liberal. Aquell mateix dia al vespre tots els partits, sindicats i associacions que donaven suport a la vaga es va reunir a la Casa del Poble -Plaça de les Tereses on avui dia hi ha l’edifici de la UGT-, on es va acordar seguir amb la vaga fins que acabés a Barcelona però deixant que les botigues obrissin.
Incidents esporàdics
L’endemà, 27 de juliol, es van veure les escenes de més crispació, i això que la ciutat havia quedat incomunicada, ja que s’havien tallat totes les connexions de telèfon i telègraf i no tenia cap mena de comunicació amb Barcelona. Aquest dia es van cremar les casetes de consum dels “Fielatos de Consumo”, unes casetes situades a totes les entrades de la ciutat on un funcionari públic cobrava els impostos municipals dels productes que entraven, majoritàriament agrícoles. Després també es va desarmar el somatent de la ciutat, que gràcies a la intermediació d’alguns regidors republicans, van evitar arribar a ser linxats.
Alguns manifestants armats amb el que podien, també van intentar assaltar la zona de reclutament de reservistes de Mataró, però va ser impossible, ja que els guàrdies, ben armats, en van tenir prou disparant a l’aire per fer fugir la massa.
El que sí és segur és que les famílies benestants i poderoses de Mataró, aquells dies es van tancar a casa o van fugir, com també van marxar foragitats els eclesiàstics de la ciutat -i més encara després de l’intent d’assalt del convent dels salesians de Mataró- o els monjos que fugien de Barcelona i que van intentar atracar amb barca a Mataró. La revolta acaba amb un ferit
L’alcalde de la ciutat va deixar el seu seient i una comissió formada per membres de tots els grups i partits a favor de la vaga va intentar guiar la ciutat durant aquells dies, fins que el dia 2 d’agost es va donar per acabada la vaga i tot va tornar a la normalitat.
Durant els dies que va durar l’aturada es van sentir molts rumors i especulacions, com els de l’arribada de 300 marsellesos que havien d’entrar a la ciutat a sang i fetge i al final no van aparèixer, en part gràcies a gent com Josep Abril, regidor de la ciutat i president del Comitè Republicà Democràtic Federalista Radical de Mataró, que va intercedir per apaivagar els ànims dels més encesos i posar cap en aquells complicats dies. El balanç final de la setmana tràgica a la ciutat de Mataró va ser de només un ferit, molt diferent al de la capital catalana on van morir més d’un centenar de persones i es van produir multitud d’enfrontaments armats, destrosses i incendis a diversos edificis reliogiosos. Arran d’aquells fets, la capital catalana va ser coneguda pel moviment anarquista internacional com la Rosa del Foc. Tot i això, la repressió a Mataró també va ser ferotge i injusta com a la capital.
Josep Abril i ArgemíNascut a Santa Maria de Palautordera, era sabater de professió i va ser regidor de Mataró durant la Restauració pel Partit Federalista Republicà. Posteriorment va ser el primer alcalde de Mataró durant la Segona República de l’any 1931 al 1933 i després va ser un altre cop alcalde accidental de la ciutat durant els inicis de la Guerra Civil Espanyola. Durant la setmana tràgica a Mataró era regidor, sent una figura clau d’aquells dies intercedint perquè la revolta no es descontrolés i acabés desembocant en violència. Desrprés de la Guerra Civil es va quedar a Mataró on fou empresonat el 27 de febrer, i va ser executat pel règim franquista el 16 de març al Camp de la Bota de Barcelona. Destacar que coneixem els fets de la setmana tràgica a Mataró gràcies a un text seu anomenat “La Revolución de Julio de 1909 en Mataró” escrit l’any 1910. L’any passat es va nomenar Josep Abril fill adoptiu de la ciutat.
La repressió posterior
Després del 2 d’agost, quan acaba la Setmana Tràgica, va venir la repressió. Tot i que a Mataró els incidents van ser pocs i no hi van haver morts ni enfrontaments armats, la repressió igualment va ser ferotge i injusta. Van ser empresonades més de 40 persones, entre elles obrers i regidors republicans, alguns van rebre de pena la reclusió perpètua. Es van tancar associacions i entitats obreres com l’Ateneu Obrer del carrer Bonaire que tenia una escola d’ideologia anarquista. En aquella època totes les escoles de Mataró estaven en mans dels religiosos. Totes les detencions que van fer les forces d’ordre públic van ser gràcies a les denúncies de gent que va anar a delatar els seus conciutadans. A Barcelona, la repressió va ser més sagnant amb casos com el de l’afusellament del lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia nascut a Alella, creador de l’Escola Moderna i que va ser jutjat i condemnat sense proves.
