La simfonia com a gènere s’inicia en el Període del Classicisme Musical però també es coneix com una de les expressions més representatives del Romanticisme.
Beethoven transforma l’esquema de la simfonia del segle XVIII i encapçala l’evolució cap a la simfonia romàntica. El Mestre alemany, reivindicant la total llibertat de l’artista, va explorar el nou llenguatge musical de la segona meitat del segle XVIII.
El compositor va reinventar la funció creativa a cadascuna de les seves obres per mitjà del timbre, el ritme, la matèria sonora i l’harmonia. Molt aviat, el seu nou estil musical fou considerat, pels seus contemporanis, com una llicència inadmissible i escandalosa.
La mestria de Beethoven resideix en el desenvolupament dels temes musicals. Amb només quatre notes (La crida del destí) i una bona dosi d’inspiració, tècnica i fantasia, sorgeixen obres com la Cinquena Simfonia. I en la seva darrera, la Novena, el mestre innova i combina al mateix temps les normes establertes de la cantata i la simfonia, incloent-hi el cor final.
D’aquesta nova concepció simfònica d’àmplia extensió i nous mitjans, s’inspiraran: Schubert, Schumann, Brahms, Txaikovski i Dvórak. Altres compositors seguiran aquest camí com Bruckner i Mahler; fins a arribar a les notables simfonies del segle XX, d’Elgar, Rachmaninov o Sibelius.
La concepció dramàtica de l’escriptura musical del geni alemany, contribueix a una mutació radical de l’estil clàssic, obrint un camí a la música qualificada de romàntica.
